7.35 del matí

Ara que arriba el cap de setmana us porto una actualització lleugereta, perquè desconnecteu una mica.

7.35 de la mañana és un curtmetratge de Nacho Vigalondo nominat a l'Oscar 2005 (any d'Alejandro Amenábar en la secció de pel·lícula estrangera per Mar Adentro). Com en tots els seus projectes, és director, guionista, actor protagonista i fins i tot compositor de la música i, mantenint el seu estil personal, presenta una situació normal portada al límit, en aquest cas una original (i perillosa) declaració d'amor.

Nacho Vigalondo va estudiar a la Universitat del País Basc comunicació audiovisual, però no va acabar la carrera. Ha estat guionista, a més de diferents curts com Choque, Domingo, o Una lección de cine, de la segona edició de Gran Hermano i de Vaya semanita, entre altres programes televisius. Al juny estrenarà el seu primer llargmetratge, titulat Los Cronocrímenes, del que ja se n'ha fet un joc online.

Un cineasta que recomano que tingueu apuntat perquè se'n sentirà a parlar, ja sigui per aclamar-lo o per criticar-lo, però no deixarà indiferent a ningú.

Us deixo amb el curt. Espero que us agradi!

Tebeosfera

El món del còmic espanyol i, més especialment, els seus incondicionals seguidors, poden estar d'enhorabona. Ben aviat, al juny del 2008, es llançarà una nova web molt ben documentada, amb un dels millors catàlegs existents constituït per una fitxa extensíssima de totes les publicacions existents, acompanyada d'un mínim d'una imatge a gran ressolució de cada una de les col·leccions i sèries espanyoles.

Però tot i que això és l'oferta estrella, no és l'únic que es podrà trobar a la pàgina. Hi haurà una secció de notícies, agenda d'esdeveniments, un molt treballat diccionari de conceptes, un llista exhaustiva de creadors i guionistes, una resenya dels llibres espanyols sobre còmics, etc. El món del còmic recollit en una sola pàgina, una gran biblioteca digital a l'abast de tothom.

Aquest és un exemple de com la cultura hauria d'aprofitar-se dels avantatges que les noves tecnologies li ofereixen. Se'ns presenta una nova manera, molt més pràctica, senzilla i econòmica, d'accedir als coneixements culturals, de fer-los accessibles a tothom, ja siguin del món del còmic, del cinema, de la literatura o de l'art.

Terror al teatre

L’última proposta de La Fura dels Baus és una dura crítica al poder, a la imposició de les idees, i al terror com a mitjà per aconseguir els objectius. I la presenten de la millor manera que saben, implicant al públic, fent-lo partícip de l’espectacle.

Teòricament l’espectador ve disposat a veure una obra de teatre clàssica russa, Boris Godunov, un tirà que aconsegueix el poder per mitjà de l’assassinat i condemna el seu poble al terror i a la misèria. Un cop han transcorregut uns pocs minuts des de l’inici de la funció, un grup de persones encaputxades i armades interrompen la funció a trets i segresten el teatre. Comença la vertader espectacle.

Entre 10 i 20 terroristes s’apoderen de l’escenari. Hi situen dues bombes, alguns fins i tot es col·loquen cinturons d’explosius per si cal immolar-se, i es passegen pels passadissos de platea apuntant amb metralletes a tothom. Reivindiquen la sortida de tropes del seu país ocupat. La Sala Gran del TNC ha estat presa.

A partir d’aquest moment l’espectador és un testimoni directe de tot el que succeeix al teatre. Per mitjà de recursos d’àudio i vídeo, veu què passa tant dins de la sala com fora, als passadissos, als lavabos, al carrer. El govern realitza una reunió d’urgència i els ministres no se saben posar d’acord. N’hi ha que són partidaris de la intervenció, encara que suposi un risc per la vida dels segrestats, altres no s’atreveixen a donar el pas pel que significaria. Però ningú vol cedir en cap punt de les reivindicacions.

Mentrestant, al teatre les hores passen, hi ha discussions entre els segrestadors, intents de deserció, principis de negociacions que no arriben enlloc i fins i tot una execució. S’hi poden distingir matisos entre els personatges. Des de l’amant de la violència, que només pensa en poder apretar el gallet d’una vegada, fins el que veu en l’acció una manera de venjar la mort de familiars en una guerra injusta, passant pel més conciliador, que només mira d’acabar ràpid.

Àlex Ollé i David Plana ens mostren, així, la seva reflexió personal sobre els fets que van tenir lloc a un teatre de Rússia, sobre el paper dels governs en aquests casos i les polítiques exteriors intervencionistes, amb enviaments de tropes a tants països estrangers.

Ho fan sense especificar de quin país venen els segrestadors, ni de quina guerra es tracta, ni d’on és el teatre ocupat. Tampoc presenten el cas com un duel entre bons i dolents: ni és tan horrible que demanin la desocupació del seu territori ni són legítims els mitjans amb què ho fan. Van més enllà, és la denúncia de que una situació de violència comporta una resposta violenta i que, al final, sempre ho paguen innocents, ja siguin els pagesos pobres o el públic d’un teatre.

Els autors volen que la reflexió arribi al públic i, per tal de no despistar-los amb la por i l’emoció, no arriben mai fins al final. No toquen a ningú dels assistents, tots són actors, i es permeten el luxe de fer incisos en els que, novament, es representen trossos de Boris Godunov, per tal de donar temps suficient a l’espectador per distanciar-se i poder veure els fets amb ull crític, sense prendre partit.

Potser per això l’obra decep una mica, perquè un compra l’entrada atret per la morbositat del perill, de l’experimentació, i la Fura no arriba mai gaire lluny. De totes maneres, és una obra molt interessant, pel que diu i com ho diu. De túnels del terror ja n’hi ha als parcs d’atraccions, i el que busquen l’Àlex Ollé i el David Plana és anar més enllà del pur entreteniment.

Comentari article "Cultos hasta la náusea"

Fèlix de Azúa, al seu article publicat a El País el 10 de maig, es queixava sobre que la política s’ha estès fins al punt d’arribar a la cultura. És l’Estat, al final, qui decideix sobre què és cultura i què no, i sempre sota una doble premissa: de portes enfora es tracta de la defensa d’allò nacional, d’allò que pertany a la identitat d’un mateix i del país, i que és excepcional; de portes endins, la cultura és negoci, i l’Estat ofereix o cuida aquelles empreses que obriran les portes del mercat a la cultura. Per tant, acaba convertint la cultura en mercaderia, cosa que, de cara a la galeria, condemna efusivament.

Així doncs, assegura que les excepcions culturals protegides per l’administració troben de seguida la xarxa empresarial adequada per lluitar per la reivindicació cultural basada en el dret a la identitat, algunes fins i tot abans que existeixi la demanda real. A més, quan aquesta mercaderia passa a convertir-se en un negoci, perd tot el seu valor cultural i d’excepció per convertir-se en un simple producte en el que només compten els números.

Des del meu punt de vista, aquesta “política cultural” és perillosa. Ja em sembla bé que el govern, sigui del país que sigui, faci de la cultura un negoci mentre això serveixi per mantenir-la i defensar-la com a element identitari i cultural que és. No sóc massa partidària de la filosofia de “els objectius justifiquen els mitjans”, però trobo que en aquest cas tots hi sortim guanyant. D’una banda ens assegurem que la cultura es mantingui en bon estat, que creixi i es doni a conèixer i, per altra banda, els que ajuden a fer-ho possible en treuen algun profit.

El problema ve quan l’Estat ignora la part de cultura que, tot i que també compleix els requisits d’excepció cultural i identitaria com la resta, no és negoci per no aportar beneficis. Aquí és on hi ha el perill de fer-la malbé, de destruir-la. El que no pot ser és que els beneficis pesin més que la defensa cultural. L’Estat no ha d’oblidar quin és el paper que realment li toca jugar, i vetllar per tota la cultura d’una manera o altra.

La Contra a la UAB

La setmana passada, dins el cicle de jornades culturals organitzades a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, va fer una conferència Víctor Amela, un dels tres autors de La Contra de La Vanguardia, per explicar l'organització de la secció, i la dinàmica de les entrevistes.

Va aparèixer tan senzill i simpàtic com estem acostumats a veure'l als diferents programes televisius on col·labora. Ulleres, cabell deixat anar, camisa rosa sota americana blava, i texans. En castellà, ens va explicar el funcionament de la secció, d'una manera amena i molt propera, i anècdotes, com la manera que tenen els tres col·laboradors de passar els filtres dels seus caps.

Amela va afirmar que La Contra es troba en el seu millor moment. Té un prestigi considerable, i els seus tres redactors gaudeixen de llibertat absoluta per decidir a qui entrevisten i el to que utilitzen, però també assegura que és conscient que això no serà per sempre. "Sé que no durarà eternament, arribarà un dia en què el nou cap de torn decideixi fer canvis i eliminar-nos, o que s'adoni del que fem i com treballem i ens posi límits. En sóc conscient i per això disfruto La Contra cada dia al màxim".

La secció va néixer el 13 de gener de 1998. L'objectiu era entrevistar personatges coneguts, no a nivell morbós, sinó mostrant un aspecte interessant de la seva vida. Però a mesura que va anar adquirint notorietat, van començar a rebre trucades i correus de gent anònima amb moltes coses per explicar, i la secció va prendre un altre rumb. Ara segueixen sortint personatges públics, se segueixen promocionant llibres i discos, però també hi ha lloc per gent desconeguda amb històries interessants i sorprenents, com un dels exemples que ens va citar: la vida d'un campaner.

Aquí teniu una de les seves entrevistes publicades a La Vanguardia.

La doble vida del Faquir

El dilluns, Esteve Riambau, reconegut crític de cinema, actualment redactor de l'Avui, i professor d’Introducció a la Teoria i Tècnica Cinematogràfiques de la carrera d'audiovisuals de l'Autònoma, ens va presentar el documental estrenat al 2005, realitzat juntament amb Elisabet Cabeza, periodista i també professora de la UAB, La doble vida del Faquir.

Es tracta d'un document únic, un punt de vista inèdit però real, de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. És la història de com, en plena guerra, un director aficionat va rodar una pel·lícula amb els nens d'un orfenat de Sant Julià de Vilatorta.

A través d'aquesta història, es mostra com, un grup de burgesos, va sobreviure durant molt de temps al bàndol republicà i com, uns nens pobres, enviats per les seves mares viudes a l'orfenat, van passar aquella època jugant i disfrutant fora d'aquella realitat de guerra i desgràcia.

La pel·lícula original, perfectament conservada durant tots aquests anys serveix de fil conductor. Se’n van intercalant fragments a les entrevistes i declaracions dels que la van protagonitzar, els quals, també, narren com van arribar al l'orfenat i com era la vida allà.

És un documental atípic - "jo no sé ni si el podem catalogar de documental", va declarar Riambau al col·loqui de després-, que barreja realitat i ficció. Tot és cert, la història, les entrevistes, les localitzacions..., però Cabeza i Riambau hi incorporen una pinzellada d'invenció màgica, que serveix per obrir i tancar el documental. Així, la història comença com un professor – fictici, interpretat pel desaparegut director Joaquim Jordà -, presenta la pel·lícula de l’orfenat a uns nens de la mateixa edat, i acaba amb ell disfressat de faquir fent màgia.

Un documental molt interessant i emotiu, amb uns grans narradors amb gran memòria, entranyables, sobretot la marquesa, i que val la pena conèixer perquè, tot i que es tracta d’una anècdota en la vida d’uns quants, forma part de la història de tots.