Dagoll Dagom diu adéu a la gira

Ara fa uns dies, Dagoll Dagom anunciava la data límit de representacions al Teatre Victòria de la seva última producció, Boscos Endins, pel 4 de maig. Tenint en compte el prestigi de la companyia i, sobretot, l’envergadura del muntatge, tant a nivell tècnic com econòmic, acabar amb només tres mesos en cartell és una mala notícia. No han aconseguit atreure suficient públic i, nit rere nit, el boca a boca no ha funcionat com ells esperaven.

La decisió d’aturar les representacions suposava col·locar totes les esperances de millorar en èxit a la gira que la companyia havia de realitzar a partir del juny per tot el territori català. Però el dijous 10 d’abril van anunciar que quedava anul·lada. La raó és ben simple: és un muntatge que mou moltíssima gent, uns 25 entre tècnics i actors, i aquest fet, juntament amb el seu equipament tècnic, fa encarir els preus del seu contracte, catxè que molts pobles catalans es veuen incapaços d’assumir.

Per acabar de treure profit d’una producció tant cara amb la que, ni de bon tros, han aconseguit recuperar els costos, i aprofitant Sant Jordi, la companyia ha llançat un llibre fotogràfic, acompanyat de la banda sonora i d’una entrada per assistir al teatre. És l’últim intent, l’últim cartutx per mirar de salvar allò insalvable.

La crisi que Dagoll Dagom està vivint aquests últims temps fa palesa la necessitat de renovació per garantir-ne la seva supervivència. El musical és un gènere complicat que encara no té massa adeptes, i la qüestió de la llengua no ajuda. En cap moment es vol insinuar aquí que la companyia canviï al castellà, seria una traïció a sí mateixa i al seu públic que, durant més de 30 anys, l’ha seguida, però hauria de plantejar-se la manera de pensar el teatre, reduir costos.

Les grans superproduccions, avui en dia, són incompatibles amb el teatre independent, així que a la companyia només li queden dues opcions: o passen al musical de franquícia que, últimament, tants bons resultats està aportant al teatre comercial, - un greu error, en la meva opinió -, o mantenen l’alt nivell de qualitat que tant els caracteritza sense llançar la casa per la finestra. Tenen talent i experiència i, encara que per poc temps si no milloren, una trajectòria que els avala. Més valdria que es deixessin estar de vestiments d’alta costura i de grans muntatges tècnics, abandonessin els Sodheims ambigus, i es reconciliessin amb el seu públic tornant a l’esperit crític i innovador que tant els va caracteritzar als seus inicis i que els va portar on són ara.

Des d'aquí els animo a que segueixin cantant, que defensin un teatre musical de qualitat, però que no oblidin que, si no rectifiquen la ruta, corren el perill de perdre's pel camí.

Un Oscar per iCat fm!

Els Webby Awards (considerats els Oscars d'internet), que anualment, des de 1996, atorga l'Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències Digitals, han concedit una menció d'honor a iCatfm pel seu nou concepte de ràdio i la seva qualitat.

Han rebut el reconeixement aquesta i nou emissores més, entre les que destaquen els webs d'emissores com la BBC World Service, la del canal esportiu ESPN, o el web de la ràdio pública nord-americana (NPR).

L'Acadèmia és una organització que inclou membres de la talla de David Bowie, Vinton Cerf, un dels considerats pares d'internet, Matt Groening, el creador dels Simpson, o el magnat Richard Brandson, entre molts altres.

Si voleu conèixer el palmarès feu clic aquí, i aneu a la categoria de ràdio.

27 de març, Dia Internacional del Teatre

El dijous passat va ser el Dia Internacional del Teatre. Arreu del món s’organitzaven actes i activitats commemoratives, i es llegia un manifest escrit per Robert Lepage.

Un dels actes el va organitzar la Fundació Romea. Van inaugurar una exposició de 30 vestits utilitzats en diferents espectacles de la casa, I els actors també es vesteixen al Romea. Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz (a la foto) i Josep Maria Pou, van ser els encarregats, en un dia tan especial, de guiar als curiosos pels secrets del vestuari de les obres que han marcat el Romea.

A les 13.30h, un cop enllestit el recorregut, es va convidar als assistents a una copa de cava i, acte seguit, es va prosseguir a la lectura del manifest, aquest any a càrrec de l’actriu Emma Vilarasau, a la plaça de Canonge Colom. Els assistents, rosa en mà simbolitzant el recolzament al teatre, van escoltar amb gran atenció la faula de Lepage:

Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens del teatre, però de totes la que més em crida l’atenció és una que pren la forma d’una faula:

Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes estaven reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contar-se històries. De sobte, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el seu relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.

Avui dia, la llum dels projectors ha substituït aquella foguera inicial i la maquinaria d’escena, les parets de la pedrera. I amb tot el respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.

La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels grans reptesdel seu temps i promoure l’harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d’apertura? Com podria jactar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i racisme, si, en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?

Per representar el món en tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d’aquest perpetu joc d’ombra i llum.

És veritat que de tant jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.

L’acte es va concloure amb un aperitiu a l’interior del bar del Teatre Romea.

PD: Perdoneu la qualitat de les fotografies, la màquina i els meus coneixements fotogràfics no donen per més.

Anthony Minghella

Anthony Minghella, un dels directors amb la carrera més prometedora dels últims temps, ha mort a l’edat de 54 anys.

Potser, només pel nom, hi haurà gent a qui li costarà reconèixer-lo, però de ben segur que tothom s’ubica si cito aquests títols: El Talento de Mr. Ripley, Cold Mountain o El Paciente Inglés. Impossibles d’oblidar. D’una manera o altra, són pel·lícules importants en el cinema modern.

No són les úniques que va filmar, però sí les més conegudes. La seva filmografia va ser breu, però plena d’èxits. L’última que va rodar: Breaking and Entering, on tornava a comptar amb Jude Law i Juliette Binoche. Les seves pel·lícules, tot i que de temàtica molt diferent, tenien un estil propi, una marca de la casa, segurament en la posada en escena, en les imatges i en la fotografia.

Us deixo amb imatges de El Paciente Inglés, la seva pel·lícula més emblemàtica, i amb la que va guanyar més premis, entre ells l’Óscar a millor director.

Curtmetratgistes en acció

El curtmetratge, a Espanya, sembla sentenciat a un segon pla que, tenint en compte els bons resultats a l’estranger (dues nominacions a l’Oscar, un premi a Sundance, un premi del Cinema Europeu...), no es mereix ni de bon tros. Els seus realitzadors semblen ser-ne molt conscients, i no estan disposats a resignar-se. L’incident amb l’Acadèmia de Cinema Espanyol els va fer reaccionar. Van ser exclosos de la gala televisada de lliurament dels Goya, però es van organitzar, van crear una plataforma, Indignados.org, van reunir 4.000 firmes i van aconseguir que els acadèmics es fessin enrere.

Ara no s’aturen. En el marc del Festival Solidari del Cinema Espanyol de Càceres, han organitzat una trobada per analitzar els problemes del sector. Són conscients que per fer-se escoltar han d’anar tots a una, estar organitzats, i en aquesta primera trobada ja han fixat les bases per crear una coordinadora amb comissions específiques que representi, defensi i fomenti els curts espanyols. Exigeixen que el curtmetratge sigui considerat un format en si mateix per convertir-se en una indústria paral·lela a la dels llargmetratges, i denuncien les dificultats que es troben en producció, finançament i distribució, i el poc recolzament que reben de les televisions públiques.

Afirmen que, si el curtmetratge té tan poc seguiment per part del públic, és degut a que, aquest, pràcticament no sap que existeix. Fora de festivals i concursos, el realitzadors d’aquestes petites pel·lícules no tenen l’oportunitat de mostrar i vendre el seu producte. Són poques les televisions que aposten per ells en les seves programacions (el programa de TVE, Versión Española, que cada any convoca un concurs, i el de BTV Filmets, en són dos exemples, però en tots dos casos els emeten passada la mitja nit), i tampoc abunden els cinemes que, com els Verdi, els cedeixen un espai a les seves cartelleres.

Veurem si poc a poc es fan escoltar i aconsegueixen millorar la seva situació. Tots ens en beneficiaríem, el nivell dels curtmetratges espanyols és altíssim.

Us deixo amb el curt català amb més èxit internacional del cinema espanyol, i un exemple que prova que cal fomentar els curts: La ruta natural, d’Àlex Pastor, guanyador del Festival de Sundance de 2006. Disfruteu-lo.