Terror al teatre

L’última proposta de La Fura dels Baus és una dura crítica al poder, a la imposició de les idees, i al terror com a mitjà per aconseguir els objectius. I la presenten de la millor manera que saben, implicant al públic, fent-lo partícip de l’espectacle.

Teòricament l’espectador ve disposat a veure una obra de teatre clàssica russa, Boris Godunov, un tirà que aconsegueix el poder per mitjà de l’assassinat i condemna el seu poble al terror i a la misèria. Un cop han transcorregut uns pocs minuts des de l’inici de la funció, un grup de persones encaputxades i armades interrompen la funció a trets i segresten el teatre. Comença la vertader espectacle.

Entre 10 i 20 terroristes s’apoderen de l’escenari. Hi situen dues bombes, alguns fins i tot es col·loquen cinturons d’explosius per si cal immolar-se, i es passegen pels passadissos de platea apuntant amb metralletes a tothom. Reivindiquen la sortida de tropes del seu país ocupat. La Sala Gran del TNC ha estat presa.

A partir d’aquest moment l’espectador és un testimoni directe de tot el que succeeix al teatre. Per mitjà de recursos d’àudio i vídeo, veu què passa tant dins de la sala com fora, als passadissos, als lavabos, al carrer. El govern realitza una reunió d’urgència i els ministres no se saben posar d’acord. N’hi ha que són partidaris de la intervenció, encara que suposi un risc per la vida dels segrestats, altres no s’atreveixen a donar el pas pel que significaria. Però ningú vol cedir en cap punt de les reivindicacions.

Mentrestant, al teatre les hores passen, hi ha discussions entre els segrestadors, intents de deserció, principis de negociacions que no arriben enlloc i fins i tot una execució. S’hi poden distingir matisos entre els personatges. Des de l’amant de la violència, que només pensa en poder apretar el gallet d’una vegada, fins el que veu en l’acció una manera de venjar la mort de familiars en una guerra injusta, passant pel més conciliador, que només mira d’acabar ràpid.

Àlex Ollé i David Plana ens mostren, així, la seva reflexió personal sobre els fets que van tenir lloc a un teatre de Rússia, sobre el paper dels governs en aquests casos i les polítiques exteriors intervencionistes, amb enviaments de tropes a tants països estrangers.

Ho fan sense especificar de quin país venen els segrestadors, ni de quina guerra es tracta, ni d’on és el teatre ocupat. Tampoc presenten el cas com un duel entre bons i dolents: ni és tan horrible que demanin la desocupació del seu territori ni són legítims els mitjans amb què ho fan. Van més enllà, és la denúncia de que una situació de violència comporta una resposta violenta i que, al final, sempre ho paguen innocents, ja siguin els pagesos pobres o el públic d’un teatre.

Els autors volen que la reflexió arribi al públic i, per tal de no despistar-los amb la por i l’emoció, no arriben mai fins al final. No toquen a ningú dels assistents, tots són actors, i es permeten el luxe de fer incisos en els que, novament, es representen trossos de Boris Godunov, per tal de donar temps suficient a l’espectador per distanciar-se i poder veure els fets amb ull crític, sense prendre partit.

Potser per això l’obra decep una mica, perquè un compra l’entrada atret per la morbositat del perill, de l’experimentació, i la Fura no arriba mai gaire lluny. De totes maneres, és una obra molt interessant, pel que diu i com ho diu. De túnels del terror ja n’hi ha als parcs d’atraccions, i el que busquen l’Àlex Ollé i el David Plana és anar més enllà del pur entreteniment.

L'home, la bèstia i la virtut

Una de les obres més còmiques i, potser per això, amb un aire més superficial, més proper al teatre popular, del premi Nobel italià Luigi Pirandello, autor de la, ara ja, clàssica, Sis personatges en busca d’un autor.

Pep Pla ens porta la història de Paolino i la senyora Perella, amants, els quals han d’inventar un pla, forçar una trobada, perquè el marit d’ella, mariner, no en descobreixi l’embaràs en els dos dies que durarà la seva estada a terra. Els personatges es faran passar per allò que no són, desitjar allò que detesten, per convèncer la resta d’una veritat inventada. Es posaran una màscara i interpretaran un paper.

Amb aquesta història, Pirandello tracta alguns dels seus temes estrella, com la doble moral i la hipocresia, armes amb què, des de sempre, l’ésser humà compta per navegar en mig de les relacions socials. L’home (Paolino) entregarà la virtut (senyora Perella), convertida en una qualsevol, a la bèstia, el marit, per tal de salvar-se els dos.

Eduard Farelo és Paolino, el mestre d’escola que mira de salvar-se a ell i a la seva estimada. Al principi sorprèn la seva presència al muntatge, massa còmic, exagerat, pel que ell ens té acostumats. Però ens n’oblidem de seguida, és capaç d’adaptar-se a qualsevol gènere i manega perfectament el seu personatge, així com l’humor tan extremat del text, per evitar caure en la sobreactuació grotesca, error fàcil tenint en compte el muntatge.

Amb aquesta obra ens retrobem amb un actor que, deixant de banda algunes aparicions a telesèries catalanes, feia temps que havia deixat en un segon pla la interpretació, en favor del doblatge, una activitat que, val a dir, se li dóna molt i molt bé.

Dagoll Dagom diu adéu a la gira

Ara fa uns dies, Dagoll Dagom anunciava la data límit de representacions al Teatre Victòria de la seva última producció, Boscos Endins, pel 4 de maig. Tenint en compte el prestigi de la companyia i, sobretot, l’envergadura del muntatge, tant a nivell tècnic com econòmic, acabar amb només tres mesos en cartell és una mala notícia. No han aconseguit atreure suficient públic i, nit rere nit, el boca a boca no ha funcionat com ells esperaven.

La decisió d’aturar les representacions suposava col·locar totes les esperances de millorar en èxit a la gira que la companyia havia de realitzar a partir del juny per tot el territori català. Però el dijous 10 d’abril van anunciar que quedava anul·lada. La raó és ben simple: és un muntatge que mou moltíssima gent, uns 25 entre tècnics i actors, i aquest fet, juntament amb el seu equipament tècnic, fa encarir els preus del seu contracte, catxè que molts pobles catalans es veuen incapaços d’assumir.

Per acabar de treure profit d’una producció tant cara amb la que, ni de bon tros, han aconseguit recuperar els costos, i aprofitant Sant Jordi, la companyia ha llançat un llibre fotogràfic, acompanyat de la banda sonora i d’una entrada per assistir al teatre. És l’últim intent, l’últim cartutx per mirar de salvar allò insalvable.

La crisi que Dagoll Dagom està vivint aquests últims temps fa palesa la necessitat de renovació per garantir-ne la seva supervivència. El musical és un gènere complicat que encara no té massa adeptes, i la qüestió de la llengua no ajuda. En cap moment es vol insinuar aquí que la companyia canviï al castellà, seria una traïció a sí mateixa i al seu públic que, durant més de 30 anys, l’ha seguida, però hauria de plantejar-se la manera de pensar el teatre, reduir costos.

Les grans superproduccions, avui en dia, són incompatibles amb el teatre independent, així que a la companyia només li queden dues opcions: o passen al musical de franquícia que, últimament, tants bons resultats està aportant al teatre comercial, - un greu error, en la meva opinió -, o mantenen l’alt nivell de qualitat que tant els caracteritza sense llançar la casa per la finestra. Tenen talent i experiència i, encara que per poc temps si no milloren, una trajectòria que els avala. Més valdria que es deixessin estar de vestiments d’alta costura i de grans muntatges tècnics, abandonessin els Sodheims ambigus, i es reconciliessin amb el seu públic tornant a l’esperit crític i innovador que tant els va caracteritzar als seus inicis i que els va portar on són ara.

Des d'aquí els animo a que segueixin cantant, que defensin un teatre musical de qualitat, però que no oblidin que, si no rectifiquen la ruta, corren el perill de perdre's pel camí.

Soterrani

Es tracta de l’última obra de Benet i Jornet, estrenada a la Sala Beckett, amb direcció de Xavier Albertí i protagonitzada per dos dels millors actors catalans de l’actualitat: Pere Arquillué i Pep Cruz. Dos personatges al saló d’una casa, que enraonen, aparentment, de forma distesa i de temes intranscendents.

Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.

A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.

Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.

Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.

Àlex Rigola

Aquest Barceloní de 39 anys, llicenciat en direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, és l’actual director del Teatre Lliure, i un dels referents més importants en el teatre contemporani, tant català, com internacional.

Tot i que encara li queda molt per recórrer, Àlex Rigola ha arribat a fites que molts, a la seva edat, ni imaginarien. Des dels seus inicis s’ha caracteritzat per la innovació teatral, i per una clara aposta pel teatre contemporani i la revisió de clàssics, objectius que ha fet ben palesos al llarg de l’etapa al capdavant del Teatre Lliure.

Destaquen, en els seus inicis, muntatges com El procés, de Franz Kafka, que es va estrenar el 1997 al Sitges Teatre Internacional (SIT), muntatge realitzat amb la seva antiga companyia, Kronos; i Les troianes, d’Eurípides, presentat al mateix festival, i que no va recollir massa bones crítiques. Però lluny d’enfonsar la seva carrera, aviat aconsegueix un nou èxit: va ser amb La màquina d’aigua, de David Mamet, i Un cop baix, de Richard Dresser, les dues estrenades també als SIT 1999 i 2000, i presentades després a la Sala Beckett.

Tres grans èxits seguits li acaben d’obrir les portes a la primera línia del teatre català: la tragèdia de Shakespeare Titus Andrònic, estrenada al Festival Grec del 2000 i que, després de guanyar uns quants premis, passa a la cartellera del Teatre Lliure de Gràcia; Suzuki I i II, que munta per inaugurar la sala Fabià Puigserver a Montjuïc; i Les variacions Goldberg, de Georges Tabori, estrenada a la sala gran del Teatre Nacional.

Al 18 de març de 2003 és nomenat director del Teatre Lliure, en substitució de la junta de Josep Muntanyès, amb qui havia col·laborat diverses vegades durant el mandat d’aquest. A partir d’aquest moment comença una de les etapes d’or de l’espai Lliure, que pocs anys abans havia canviat d’ubicació, passant del barri de gràcia a la Ciutat del Teatre, a Montjuïc, al costat del Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. Gràcies a les seves gestions i els seus muntatges (mínim un per temporada), acaba de donar renom al Lliure i, de retruc, fa créixer el seu.

Es manté la bona relació entre els dos teatres públics de Barcelona que en beneficia el nivell cultural. El Teatre Nacional programa grans clàssics, mentre que el Lliure, seguint la línia del seu director, es decanta per un teatre contemporani i experimental, fent revisió d’obres importants, però també obrint portes als nous autors i creadors.

Rigola segueix trobant temps per dirigir, i algunes de les seves obres tindran un gran ressò, nacional i internacional. Amb la seguretat que la seva vinculació amb el Teatre li aporta, s’endinsa molt més en l’experimentació. Li agrada trencar esquemes i barrejar mitjans. Revolucionarà l’escenografia, inventant nous espais dins l’escenari, i ja no prescindirà de la utilització d’audiovisuals i música en directe per trencar el ritme i mantenir l’atenció de l’espectador, talment com un Bertold Brecht del segle XXI.

Precisament serà el muntatge d’una de les obres d’aquest autor, entre altres, la que el portarà definitivament al reconeixement internacional, aconseguint el Young Directors Award. Es tracta de Santa Joana dels Escorxadors, en la que trasllada la crítica al capitalisme dels anys d’entreguerres a la societat actual.

Una altra característica d’aquest singular dramaturg, és la seva predilecció per Shakespeare. Durant el temps que porta dirigint el Lliure s’han fet uns quants muntatges de les seves obres, dos sota la seva supervisió: Ricard 3r, en la que situa l’acció en un bar de mala mort dels Estats Units, i European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), on l’escenari es converteix en una casa de tres pisos, amb diferents habitacions, i l’espectador es converteix en un voyeur. Veu com discuteixen, com s’estafen, però també com mengen, com dormen, com es dutxen...

L’última obra ha estat una de les més sonades: l’adaptació de la novel·la de l’escriptor xilè Eduardo Bolaño, 2666, amb Pere Arquillué, Chantal Aimeé, Joan Carreras, Cristina Brondo, Julio Manrique i un llarg etcètera. La companyia del Lliure. Més de mil pàgines resumides en cinc actes d’una hora de durada cada un. Una Ciudad Juárez convertida en Santa Teresa, una reflexió sobre la desaparició i la mort de dones a Mèxic. Va aconseguir un gran èxit al Grec 2007, i ara ha iniciat una gira internacional que culminarà a Amèrica Llatina.

És precisament arran de l’esforç que ha suposat la preparació i dedicació d’aquest últim projecte, que ha decidit que, quan torni, es prendrà un any de descans. També ha assegurat que deixarà la direcció del teatre, a qui seguirà estretament vinculat, quan finalitzi el seu mandat, perquè considera que el seu cicle ha acabat, i és necessari el renovament per mantenir l’alt nivell en què ara es troba.

El que no farà serà abandonar la dramatúrgia i, d'aquí un any, de ben segur que el tornarem a tenir amb una proposta totalment sorprenent que ens deixarà captivats.

27 de març, Dia Internacional del Teatre

El dijous passat va ser el Dia Internacional del Teatre. Arreu del món s’organitzaven actes i activitats commemoratives, i es llegia un manifest escrit per Robert Lepage.

Un dels actes el va organitzar la Fundació Romea. Van inaugurar una exposició de 30 vestits utilitzats en diferents espectacles de la casa, I els actors també es vesteixen al Romea. Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz (a la foto) i Josep Maria Pou, van ser els encarregats, en un dia tan especial, de guiar als curiosos pels secrets del vestuari de les obres que han marcat el Romea.

A les 13.30h, un cop enllestit el recorregut, es va convidar als assistents a una copa de cava i, acte seguit, es va prosseguir a la lectura del manifest, aquest any a càrrec de l’actriu Emma Vilarasau, a la plaça de Canonge Colom. Els assistents, rosa en mà simbolitzant el recolzament al teatre, van escoltar amb gran atenció la faula de Lepage:

Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens del teatre, però de totes la que més em crida l’atenció és una que pren la forma d’una faula:

Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes estaven reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contar-se històries. De sobte, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el seu relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.

Avui dia, la llum dels projectors ha substituït aquella foguera inicial i la maquinaria d’escena, les parets de la pedrera. I amb tot el respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.

La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels grans reptesdel seu temps i promoure l’harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d’apertura? Com podria jactar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i racisme, si, en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?

Per representar el món en tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d’aquest perpetu joc d’ombra i llum.

És veritat que de tant jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.

L’acte es va concloure amb un aperitiu a l’interior del bar del Teatre Romea.

PD: Perdoneu la qualitat de les fotografies, la màquina i els meus coneixements fotogràfics no donen per més.

Crònica d'una nit de conte

El teatre Victòria s’alça al bell mig del paral·lel, envoltat d’una gran quantitat de bars i restaurants. No passa desapercebut, el delaten uns grans llums blancs i un cartell vermell, amb un llop dibuixat al costat d’unes lletres blanques on s’hi llegeix “Boscos Endins”. La gran porta d’entrada, en altres ocasions transparent, s’ha convertit en un cartell immens on, quasi a escala real, hi ha representats tots els personatges, els quals pràcticament impedeixen veure l’interior, talment com si la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la resta de la toupe sortissin a donar-nos una benvinguda de conte.

El vestíbul és enorme. Les dues pantalles laterals mostren imatges dels assaigs, així com petits fragments d’altres obres de la companyia i, a través d’uns altaveus, podem gaudir de les seves cançons més emblemàtiques. No posen la banda sonora de l’espectacle que hem vingut a veure, la reserven pel directe.

Quan queden cinc minuts per l’inici, hi ha tan poca gent, que els acomodadors s’afanyen a agrupar el públic i fer-lo passar cap endavant. De la meitat de la platea cap enrera queda tot desert. El mateix deu haver passat a l’amfiteatre. No és ni molt menys el que s’espera d’un musical d’aquestes característiques, ni d’una companyia del prestigi de Dagoll Dagom. Al teatre musical i en català, encara li costar guanyar-se el públic.

S’apaguen els llums, comença la música, i ens endinsem en un món de conte. Ens retrobem amb la Ventafocs, la Caputxeta vermella, en Jan i les seves mongetes, la jove Rapunzel..., aquesta vegada units en una mateixa història que tindrà, com a fil conductor, l’embruix que el forner ha de destruir i, com a escenari principal, el bosc, un bosc espès, on els protagonistes aconseguiran tot allò que desitgen, però on patiran les conseqüències dels seus actes, maduraran, i lluitaran plegats.

A la primera part ens enganxa la música, molt divertida, i el ritme frenètic que segueix l’obra. A la segona, més calmada, quedem sorpresos, captivats, pel que succeeix a l’escenari. Els contes com mai ens els havien explicat: què passa després del “van ser feliços i van menjar anissos”. Tornem al món adult de la mà d’aquests personatges, que van descobrint que la realitat no és com la somniaven i que tot desig té un preu.

El públic aplaudeix entusiasmat, alguns fins i tot taral·legen el tema principal. Enganxa. La gent comença a marxar, és tard. N’hi ha, però, que es queden a veure sortir els actors. És el cas, sobretot, dels membres del club de fans de la Gisela, la Ventafocs, que amb molta paciència els saluda un a un i, com cada nit, xerra amb ells una estona. La resta anem desfilant, amb les cançons del gran Sondheim sonant encara al cap, i divertits pel que acabem de veure.

Polítics atrapats, un seguiment de la nit electoral a través de l’humor i la paròdia

Ni Mòniques Terribas, ni gràfiques, ni estadistes. Si el que es volia era seguir els resultats de les eleccions generals d’una manera original i diferent, calia assistir al Centre Parroquial de Sarrià. Allà, al més pur estil Polònia, una troupe de personatges del món de la política es preparaven per seguir una nit electoral plena de sobresalts: Polítics atrapats.

Una paròdia molt actual del món de la política en la que, a través del programa especial que oferien les estrelles mediàtiques dels informatius, Júlia Mateu i Ramon Gaspatxo, els partits catalans anaven intervenint en connexions i entrevistes. José Patilla, del PSC; Inés Sánchez de Fraga, del PP; Josefina Pujolassos, de CIU; Pere Terralliure, d’ERC; i Maria Pedra, ICV, s’anaven alternant per acabar de fer campanya, protagonitzar debats, i fer balanç dels resultats electorals.

De guió n’hi havia bastant poc, més aviat una estructura general predisposada, que anava evolucionant en funció de les notícies reals que apareixien. Però aquí precisament requeia la gràcia. L’espectador va assistir a un seguiment exhaustiu de l’escrutini de vots, i va poder admirar la gran capacitat d’improvisació dels joves actors de la funció.

Els artífexs d’aquest original espectacle són dues joves companyies amateurs, Els Pirates Teatre i 5inc Teatre, la majoria dels integrants de les quals curses estudis a l’Institut del Teatre. És el segon any que ofereixen una actuació d’aquestes característiques i, tenint en compte la bona acollida que van tenir, de ben segur que repetiran.