Soterrani

Es tracta de l’última obra de Benet i Jornet, estrenada a la Sala Beckett, amb direcció de Xavier Albertí i protagonitzada per dos dels millors actors catalans de l’actualitat: Pere Arquillué i Pep Cruz. Dos personatges al saló d’una casa, que enraonen, aparentment, de forma distesa i de temes intranscendents.

Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.

A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.

Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.

Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.

Dimecres de concert

Ho he de dir, aquesta setmana estic d’enhorabona! I és que, després d’uns quants mesos que, per molts, s’han fet eterns, sonAson ha tornat a pujar als escenaris per fer-nos ballar i disfrutar del Son i la Rumba.

Són 11 músics joveníssims, d’entre 17 i 23 anys, que toquen, inspirats en el Son - música tradicional cubana -, i la rumba, versions de cançons conegudes aquí i a Cuba, com el Hasta siempre comandante, El rey tiburón, Sonajero de colores, o El meu avi.

Amb dues guitarres espanyoles, una d’elèctrica, un trombó, un saxo i trompeta, una bateria, uns bongos, un piano i un baix, tots a l’hora, el dimecres passat ens van tornar a delectar amb les seves cançons, en van presentar una de nova, el Pollastre, una adaptació d’un poema popular, i van fer moure’s al seu ritme fins al més ensopit, amb més ganes que mai, i amb més qualitat, fruit de l’aturada obligada durant els últims mesos per entrenar les recents incorporacions i acabar d’enllestir les noves creacions.

Pels que encara no hagueu tingut la sort de sentir-los, us passo aquest vídeo, tot i que no és de gaire bona qualitat, perquè us pugueu fer una idea del que fan. Valen molt la pena!




La pròxima actuació serà el dissabte 26 al barri de Sants.

Un Oscar per iCat fm!

Els Webby Awards (considerats els Oscars d'internet), que anualment, des de 1996, atorga l'Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències Digitals, han concedit una menció d'honor a iCatfm pel seu nou concepte de ràdio i la seva qualitat.

Han rebut el reconeixement aquesta i nou emissores més, entre les que destaquen els webs d'emissores com la BBC World Service, la del canal esportiu ESPN, o el web de la ràdio pública nord-americana (NPR).

L'Acadèmia és una organització que inclou membres de la talla de David Bowie, Vinton Cerf, un dels considerats pares d'internet, Matt Groening, el creador dels Simpson, o el magnat Richard Brandson, entre molts altres.

Si voleu conèixer el palmarès feu clic aquí, i aneu a la categoria de ràdio.

Àlex Rigola

Aquest Barceloní de 39 anys, llicenciat en direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, és l’actual director del Teatre Lliure, i un dels referents més importants en el teatre contemporani, tant català, com internacional.

Tot i que encara li queda molt per recórrer, Àlex Rigola ha arribat a fites que molts, a la seva edat, ni imaginarien. Des dels seus inicis s’ha caracteritzat per la innovació teatral, i per una clara aposta pel teatre contemporani i la revisió de clàssics, objectius que ha fet ben palesos al llarg de l’etapa al capdavant del Teatre Lliure.

Destaquen, en els seus inicis, muntatges com El procés, de Franz Kafka, que es va estrenar el 1997 al Sitges Teatre Internacional (SIT), muntatge realitzat amb la seva antiga companyia, Kronos; i Les troianes, d’Eurípides, presentat al mateix festival, i que no va recollir massa bones crítiques. Però lluny d’enfonsar la seva carrera, aviat aconsegueix un nou èxit: va ser amb La màquina d’aigua, de David Mamet, i Un cop baix, de Richard Dresser, les dues estrenades també als SIT 1999 i 2000, i presentades després a la Sala Beckett.

Tres grans èxits seguits li acaben d’obrir les portes a la primera línia del teatre català: la tragèdia de Shakespeare Titus Andrònic, estrenada al Festival Grec del 2000 i que, després de guanyar uns quants premis, passa a la cartellera del Teatre Lliure de Gràcia; Suzuki I i II, que munta per inaugurar la sala Fabià Puigserver a Montjuïc; i Les variacions Goldberg, de Georges Tabori, estrenada a la sala gran del Teatre Nacional.

Al 18 de març de 2003 és nomenat director del Teatre Lliure, en substitució de la junta de Josep Muntanyès, amb qui havia col·laborat diverses vegades durant el mandat d’aquest. A partir d’aquest moment comença una de les etapes d’or de l’espai Lliure, que pocs anys abans havia canviat d’ubicació, passant del barri de gràcia a la Ciutat del Teatre, a Montjuïc, al costat del Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. Gràcies a les seves gestions i els seus muntatges (mínim un per temporada), acaba de donar renom al Lliure i, de retruc, fa créixer el seu.

Es manté la bona relació entre els dos teatres públics de Barcelona que en beneficia el nivell cultural. El Teatre Nacional programa grans clàssics, mentre que el Lliure, seguint la línia del seu director, es decanta per un teatre contemporani i experimental, fent revisió d’obres importants, però també obrint portes als nous autors i creadors.

Rigola segueix trobant temps per dirigir, i algunes de les seves obres tindran un gran ressò, nacional i internacional. Amb la seguretat que la seva vinculació amb el Teatre li aporta, s’endinsa molt més en l’experimentació. Li agrada trencar esquemes i barrejar mitjans. Revolucionarà l’escenografia, inventant nous espais dins l’escenari, i ja no prescindirà de la utilització d’audiovisuals i música en directe per trencar el ritme i mantenir l’atenció de l’espectador, talment com un Bertold Brecht del segle XXI.

Precisament serà el muntatge d’una de les obres d’aquest autor, entre altres, la que el portarà definitivament al reconeixement internacional, aconseguint el Young Directors Award. Es tracta de Santa Joana dels Escorxadors, en la que trasllada la crítica al capitalisme dels anys d’entreguerres a la societat actual.

Una altra característica d’aquest singular dramaturg, és la seva predilecció per Shakespeare. Durant el temps que porta dirigint el Lliure s’han fet uns quants muntatges de les seves obres, dos sota la seva supervisió: Ricard 3r, en la que situa l’acció en un bar de mala mort dels Estats Units, i European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), on l’escenari es converteix en una casa de tres pisos, amb diferents habitacions, i l’espectador es converteix en un voyeur. Veu com discuteixen, com s’estafen, però també com mengen, com dormen, com es dutxen...

L’última obra ha estat una de les més sonades: l’adaptació de la novel·la de l’escriptor xilè Eduardo Bolaño, 2666, amb Pere Arquillué, Chantal Aimeé, Joan Carreras, Cristina Brondo, Julio Manrique i un llarg etcètera. La companyia del Lliure. Més de mil pàgines resumides en cinc actes d’una hora de durada cada un. Una Ciudad Juárez convertida en Santa Teresa, una reflexió sobre la desaparició i la mort de dones a Mèxic. Va aconseguir un gran èxit al Grec 2007, i ara ha iniciat una gira internacional que culminarà a Amèrica Llatina.

És precisament arran de l’esforç que ha suposat la preparació i dedicació d’aquest últim projecte, que ha decidit que, quan torni, es prendrà un any de descans. També ha assegurat que deixarà la direcció del teatre, a qui seguirà estretament vinculat, quan finalitzi el seu mandat, perquè considera que el seu cicle ha acabat, i és necessari el renovament per mantenir l’alt nivell en què ara es troba.

El que no farà serà abandonar la dramatúrgia i, d'aquí un any, de ben segur que el tornarem a tenir amb una proposta totalment sorprenent que ens deixarà captivats.

La mala vida

Avui a la tarda s'ha fet la presentació del nou llibre del periodista de la Ser, Carles Quílez, a l'Aula Magna de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de La mala vida, recull de casos i testimonis que l'autor ha seguit al llarg de la seva carrera com a periodista de successos.

La xerrada, de dues hores de durada, s'ha centrat, sobretot, en el periodisme, deixant el contingut del llibre a un segon pla, només mostrant un vídeo amb fragments impactants d'entrevistes realitzades a diferents delinqüents. Quílez ha preferit adequar-se a l'auditori allí congregat, i ha volgut donar consells als futurs professionals.

Per altra banda, l’autor del pròleg del llibre, l'ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José M. Mena, ha aprofitat l’avinentesa per insistir en la importància de vetllar per la reinserció de presos, últimament a debat, sense deixar de tenir en compte, però, que ha vegades no és possible i que, per tant, cal fer ús d’altres mesures, com la llibertat vigilada.

Del llibre en sí, poca cosa n’hem pogut saber. Tal i com han deixat clar al principi de les seves intervencions, la xerrada no era una presentació amb l’objectiu de vendre’l, així que del seu contingut no s’he n’ha fet pràcticament menció. S’ha explicat, això sí, que es tracta d’un conjunt d’històries de delinqüents, sense entrar en més detalls, barrejant la narració estricta, pràcticament de ficció, amb el llenguatge judicial, fred i distant, per mirar d’aconseguir que el lector pugui mantenir sempre una certa objectivitat. Haurem de llegir-lo per saber-ne més.