La Contra a la UAB

La setmana passada, dins el cicle de jornades culturals organitzades a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, va fer una conferència Víctor Amela, un dels tres autors de La Contra de La Vanguardia, per explicar l'organització de la secció, i la dinàmica de les entrevistes.

Va aparèixer tan senzill i simpàtic com estem acostumats a veure'l als diferents programes televisius on col·labora. Ulleres, cabell deixat anar, camisa rosa sota americana blava, i texans. En castellà, ens va explicar el funcionament de la secció, d'una manera amena i molt propera, i anècdotes, com la manera que tenen els tres col·laboradors de passar els filtres dels seus caps.

Amela va afirmar que La Contra es troba en el seu millor moment. Té un prestigi considerable, i els seus tres redactors gaudeixen de llibertat absoluta per decidir a qui entrevisten i el to que utilitzen, però també assegura que és conscient que això no serà per sempre. "Sé que no durarà eternament, arribarà un dia en què el nou cap de torn decideixi fer canvis i eliminar-nos, o que s'adoni del que fem i com treballem i ens posi límits. En sóc conscient i per això disfruto La Contra cada dia al màxim".

La secció va néixer el 13 de gener de 1998. L'objectiu era entrevistar personatges coneguts, no a nivell morbós, sinó mostrant un aspecte interessant de la seva vida. Però a mesura que va anar adquirint notorietat, van començar a rebre trucades i correus de gent anònima amb moltes coses per explicar, i la secció va prendre un altre rumb. Ara segueixen sortint personatges públics, se segueixen promocionant llibres i discos, però també hi ha lloc per gent desconeguda amb històries interessants i sorprenents, com un dels exemples que ens va citar: la vida d'un campaner.

Aquí teniu una de les seves entrevistes publicades a La Vanguardia.

La doble vida del Faquir

El dilluns, Esteve Riambau, reconegut crític de cinema, actualment redactor de l'Avui, i professor d’Introducció a la Teoria i Tècnica Cinematogràfiques de la carrera d'audiovisuals de l'Autònoma, ens va presentar el documental estrenat al 2005, realitzat juntament amb Elisabet Cabeza, periodista i també professora de la UAB, La doble vida del Faquir.

Es tracta d'un document únic, un punt de vista inèdit però real, de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. És la història de com, en plena guerra, un director aficionat va rodar una pel·lícula amb els nens d'un orfenat de Sant Julià de Vilatorta.

A través d'aquesta història, es mostra com, un grup de burgesos, va sobreviure durant molt de temps al bàndol republicà i com, uns nens pobres, enviats per les seves mares viudes a l'orfenat, van passar aquella època jugant i disfrutant fora d'aquella realitat de guerra i desgràcia.

La pel·lícula original, perfectament conservada durant tots aquests anys serveix de fil conductor. Se’n van intercalant fragments a les entrevistes i declaracions dels que la van protagonitzar, els quals, també, narren com van arribar al l'orfenat i com era la vida allà.

És un documental atípic - "jo no sé ni si el podem catalogar de documental", va declarar Riambau al col·loqui de després-, que barreja realitat i ficció. Tot és cert, la història, les entrevistes, les localitzacions..., però Cabeza i Riambau hi incorporen una pinzellada d'invenció màgica, que serveix per obrir i tancar el documental. Així, la història comença com un professor – fictici, interpretat pel desaparegut director Joaquim Jordà -, presenta la pel·lícula de l’orfenat a uns nens de la mateixa edat, i acaba amb ell disfressat de faquir fent màgia.

Un documental molt interessant i emotiu, amb uns grans narradors amb gran memòria, entranyables, sobretot la marquesa, i que val la pena conèixer perquè, tot i que es tracta d’una anècdota en la vida d’uns quants, forma part de la història de tots.

L'home, la bèstia i la virtut

Una de les obres més còmiques i, potser per això, amb un aire més superficial, més proper al teatre popular, del premi Nobel italià Luigi Pirandello, autor de la, ara ja, clàssica, Sis personatges en busca d’un autor.

Pep Pla ens porta la història de Paolino i la senyora Perella, amants, els quals han d’inventar un pla, forçar una trobada, perquè el marit d’ella, mariner, no en descobreixi l’embaràs en els dos dies que durarà la seva estada a terra. Els personatges es faran passar per allò que no són, desitjar allò que detesten, per convèncer la resta d’una veritat inventada. Es posaran una màscara i interpretaran un paper.

Amb aquesta història, Pirandello tracta alguns dels seus temes estrella, com la doble moral i la hipocresia, armes amb què, des de sempre, l’ésser humà compta per navegar en mig de les relacions socials. L’home (Paolino) entregarà la virtut (senyora Perella), convertida en una qualsevol, a la bèstia, el marit, per tal de salvar-se els dos.

Eduard Farelo és Paolino, el mestre d’escola que mira de salvar-se a ell i a la seva estimada. Al principi sorprèn la seva presència al muntatge, massa còmic, exagerat, pel que ell ens té acostumats. Però ens n’oblidem de seguida, és capaç d’adaptar-se a qualsevol gènere i manega perfectament el seu personatge, així com l’humor tan extremat del text, per evitar caure en la sobreactuació grotesca, error fàcil tenint en compte el muntatge.

Amb aquesta obra ens retrobem amb un actor que, deixant de banda algunes aparicions a telesèries catalanes, feia temps que havia deixat en un segon pla la interpretació, en favor del doblatge, una activitat que, val a dir, se li dóna molt i molt bé.

Dagoll Dagom diu adéu a la gira

Ara fa uns dies, Dagoll Dagom anunciava la data límit de representacions al Teatre Victòria de la seva última producció, Boscos Endins, pel 4 de maig. Tenint en compte el prestigi de la companyia i, sobretot, l’envergadura del muntatge, tant a nivell tècnic com econòmic, acabar amb només tres mesos en cartell és una mala notícia. No han aconseguit atreure suficient públic i, nit rere nit, el boca a boca no ha funcionat com ells esperaven.

La decisió d’aturar les representacions suposava col·locar totes les esperances de millorar en èxit a la gira que la companyia havia de realitzar a partir del juny per tot el territori català. Però el dijous 10 d’abril van anunciar que quedava anul·lada. La raó és ben simple: és un muntatge que mou moltíssima gent, uns 25 entre tècnics i actors, i aquest fet, juntament amb el seu equipament tècnic, fa encarir els preus del seu contracte, catxè que molts pobles catalans es veuen incapaços d’assumir.

Per acabar de treure profit d’una producció tant cara amb la que, ni de bon tros, han aconseguit recuperar els costos, i aprofitant Sant Jordi, la companyia ha llançat un llibre fotogràfic, acompanyat de la banda sonora i d’una entrada per assistir al teatre. És l’últim intent, l’últim cartutx per mirar de salvar allò insalvable.

La crisi que Dagoll Dagom està vivint aquests últims temps fa palesa la necessitat de renovació per garantir-ne la seva supervivència. El musical és un gènere complicat que encara no té massa adeptes, i la qüestió de la llengua no ajuda. En cap moment es vol insinuar aquí que la companyia canviï al castellà, seria una traïció a sí mateixa i al seu públic que, durant més de 30 anys, l’ha seguida, però hauria de plantejar-se la manera de pensar el teatre, reduir costos.

Les grans superproduccions, avui en dia, són incompatibles amb el teatre independent, així que a la companyia només li queden dues opcions: o passen al musical de franquícia que, últimament, tants bons resultats està aportant al teatre comercial, - un greu error, en la meva opinió -, o mantenen l’alt nivell de qualitat que tant els caracteritza sense llançar la casa per la finestra. Tenen talent i experiència i, encara que per poc temps si no milloren, una trajectòria que els avala. Més valdria que es deixessin estar de vestiments d’alta costura i de grans muntatges tècnics, abandonessin els Sodheims ambigus, i es reconciliessin amb el seu públic tornant a l’esperit crític i innovador que tant els va caracteritzar als seus inicis i que els va portar on són ara.

Des d'aquí els animo a que segueixin cantant, que defensin un teatre musical de qualitat, però que no oblidin que, si no rectifiquen la ruta, corren el perill de perdre's pel camí.

Fenomen de cultura de masses

Doncs parlem de Risto Mejide... Es tracta d’un exemple dels molts fenòmens de cultura de masses que últimament produeix la televisió. Pot agradar o no, però el que està clar és que, quan ell parla, l’audiència del programa es duplica. Un programa que, per cert, el seu principal objectiu ja és fabricar productes de cultura de masses, i ho porta aconseguint des de fa anys amb Bisbal, Bustamante, Cheona, Soraya i un gran etcètera de personatges semblants sota la marca “triunfito”.

Aquí el que és curiós és com va arribar aquest personatge al nivell de popularitat que ha aconseguit. Va ser contractat per ser el més crític de tots els membres del jurat, per donar una mica de vida al programa, i es va convertir en l’estrella de cada setmana, per sobre de qualsevol dels concursants, arribant a superar, els pocs minuts que parlava, l’audiència de tot el show. El seus aires de superioritat, el seu to irreverent i ofensiu, atrauen. Serà que a la gent li agrada tot allò políticament incorrecte perquè és com els agradaria ser en realitat.

Però el Risto Mejide d’OT és només un personatge, una invenció, com ho és el Rodolfo Chikilicuatre, o, a un altre nivell, incomparables, els Jose Corbacho i Boris Izaguirre televisius. I sembla que això, a l’audiència, li costa de diferenciar. Com ell explicava a El Club de l’Albert Om, durant molt de temps no podia anar pel carrer sense ser insultat. Aquest és el preu que es paga per ser un fenomen de masses.

Us deixo amb un exemple de la seva simpatia.