L'home, la bèstia i la virtut

Una de les obres més còmiques i, potser per això, amb un aire més superficial, més proper al teatre popular, del premi Nobel italià Luigi Pirandello, autor de la, ara ja, clàssica, Sis personatges en busca d’un autor.

Pep Pla ens porta la història de Paolino i la senyora Perella, amants, els quals han d’inventar un pla, forçar una trobada, perquè el marit d’ella, mariner, no en descobreixi l’embaràs en els dos dies que durarà la seva estada a terra. Els personatges es faran passar per allò que no són, desitjar allò que detesten, per convèncer la resta d’una veritat inventada. Es posaran una màscara i interpretaran un paper.

Amb aquesta història, Pirandello tracta alguns dels seus temes estrella, com la doble moral i la hipocresia, armes amb què, des de sempre, l’ésser humà compta per navegar en mig de les relacions socials. L’home (Paolino) entregarà la virtut (senyora Perella), convertida en una qualsevol, a la bèstia, el marit, per tal de salvar-se els dos.

Eduard Farelo és Paolino, el mestre d’escola que mira de salvar-se a ell i a la seva estimada. Al principi sorprèn la seva presència al muntatge, massa còmic, exagerat, pel que ell ens té acostumats. Però ens n’oblidem de seguida, és capaç d’adaptar-se a qualsevol gènere i manega perfectament el seu personatge, així com l’humor tan extremat del text, per evitar caure en la sobreactuació grotesca, error fàcil tenint en compte el muntatge.

Amb aquesta obra ens retrobem amb un actor que, deixant de banda algunes aparicions a telesèries catalanes, feia temps que havia deixat en un segon pla la interpretació, en favor del doblatge, una activitat que, val a dir, se li dóna molt i molt bé.

Dagoll Dagom diu adéu a la gira

Ara fa uns dies, Dagoll Dagom anunciava la data límit de representacions al Teatre Victòria de la seva última producció, Boscos Endins, pel 4 de maig. Tenint en compte el prestigi de la companyia i, sobretot, l’envergadura del muntatge, tant a nivell tècnic com econòmic, acabar amb només tres mesos en cartell és una mala notícia. No han aconseguit atreure suficient públic i, nit rere nit, el boca a boca no ha funcionat com ells esperaven.

La decisió d’aturar les representacions suposava col·locar totes les esperances de millorar en èxit a la gira que la companyia havia de realitzar a partir del juny per tot el territori català. Però el dijous 10 d’abril van anunciar que quedava anul·lada. La raó és ben simple: és un muntatge que mou moltíssima gent, uns 25 entre tècnics i actors, i aquest fet, juntament amb el seu equipament tècnic, fa encarir els preus del seu contracte, catxè que molts pobles catalans es veuen incapaços d’assumir.

Per acabar de treure profit d’una producció tant cara amb la que, ni de bon tros, han aconseguit recuperar els costos, i aprofitant Sant Jordi, la companyia ha llançat un llibre fotogràfic, acompanyat de la banda sonora i d’una entrada per assistir al teatre. És l’últim intent, l’últim cartutx per mirar de salvar allò insalvable.

La crisi que Dagoll Dagom està vivint aquests últims temps fa palesa la necessitat de renovació per garantir-ne la seva supervivència. El musical és un gènere complicat que encara no té massa adeptes, i la qüestió de la llengua no ajuda. En cap moment es vol insinuar aquí que la companyia canviï al castellà, seria una traïció a sí mateixa i al seu públic que, durant més de 30 anys, l’ha seguida, però hauria de plantejar-se la manera de pensar el teatre, reduir costos.

Les grans superproduccions, avui en dia, són incompatibles amb el teatre independent, així que a la companyia només li queden dues opcions: o passen al musical de franquícia que, últimament, tants bons resultats està aportant al teatre comercial, - un greu error, en la meva opinió -, o mantenen l’alt nivell de qualitat que tant els caracteritza sense llançar la casa per la finestra. Tenen talent i experiència i, encara que per poc temps si no milloren, una trajectòria que els avala. Més valdria que es deixessin estar de vestiments d’alta costura i de grans muntatges tècnics, abandonessin els Sodheims ambigus, i es reconciliessin amb el seu públic tornant a l’esperit crític i innovador que tant els va caracteritzar als seus inicis i que els va portar on són ara.

Des d'aquí els animo a que segueixin cantant, que defensin un teatre musical de qualitat, però que no oblidin que, si no rectifiquen la ruta, corren el perill de perdre's pel camí.

Fenomen de cultura de masses

Doncs parlem de Risto Mejide... Es tracta d’un exemple dels molts fenòmens de cultura de masses que últimament produeix la televisió. Pot agradar o no, però el que està clar és que, quan ell parla, l’audiència del programa es duplica. Un programa que, per cert, el seu principal objectiu ja és fabricar productes de cultura de masses, i ho porta aconseguint des de fa anys amb Bisbal, Bustamante, Cheona, Soraya i un gran etcètera de personatges semblants sota la marca “triunfito”.

Aquí el que és curiós és com va arribar aquest personatge al nivell de popularitat que ha aconseguit. Va ser contractat per ser el més crític de tots els membres del jurat, per donar una mica de vida al programa, i es va convertir en l’estrella de cada setmana, per sobre de qualsevol dels concursants, arribant a superar, els pocs minuts que parlava, l’audiència de tot el show. El seus aires de superioritat, el seu to irreverent i ofensiu, atrauen. Serà que a la gent li agrada tot allò políticament incorrecte perquè és com els agradaria ser en realitat.

Però el Risto Mejide d’OT és només un personatge, una invenció, com ho és el Rodolfo Chikilicuatre, o, a un altre nivell, incomparables, els Jose Corbacho i Boris Izaguirre televisius. I sembla que això, a l’audiència, li costa de diferenciar. Com ell explicava a El Club de l’Albert Om, durant molt de temps no podia anar pel carrer sense ser insultat. Aquest és el preu que es paga per ser un fenomen de masses.

Us deixo amb un exemple de la seva simpatia.

Soterrani

Es tracta de l’última obra de Benet i Jornet, estrenada a la Sala Beckett, amb direcció de Xavier Albertí i protagonitzada per dos dels millors actors catalans de l’actualitat: Pere Arquillué i Pep Cruz. Dos personatges al saló d’una casa, que enraonen, aparentment, de forma distesa i de temes intranscendents.

Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.

A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.

Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.

Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.

Dimecres de concert

Ho he de dir, aquesta setmana estic d’enhorabona! I és que, després d’uns quants mesos que, per molts, s’han fet eterns, sonAson ha tornat a pujar als escenaris per fer-nos ballar i disfrutar del Son i la Rumba.

Són 11 músics joveníssims, d’entre 17 i 23 anys, que toquen, inspirats en el Son - música tradicional cubana -, i la rumba, versions de cançons conegudes aquí i a Cuba, com el Hasta siempre comandante, El rey tiburón, Sonajero de colores, o El meu avi.

Amb dues guitarres espanyoles, una d’elèctrica, un trombó, un saxo i trompeta, una bateria, uns bongos, un piano i un baix, tots a l’hora, el dimecres passat ens van tornar a delectar amb les seves cançons, en van presentar una de nova, el Pollastre, una adaptació d’un poema popular, i van fer moure’s al seu ritme fins al més ensopit, amb més ganes que mai, i amb més qualitat, fruit de l’aturada obligada durant els últims mesos per entrenar les recents incorporacions i acabar d’enllestir les noves creacions.

Pels que encara no hagueu tingut la sort de sentir-los, us passo aquest vídeo, tot i que no és de gaire bona qualitat, perquè us pugueu fer una idea del que fan. Valen molt la pena!




La pròxima actuació serà el dissabte 26 al barri de Sants.