En el valle de Elah

Pel·lícula de Paul Haggins, director de Crash i guionista de Million Dolar Baby, amb protagonistes de gran renom com Tommy Lee Jones, Charlize Theron i Susan Sarandon.

Un soldat, en tornar de la guerra, no es presenta a la base. El seu pare, exmilitar, dedica totes les seves energies a buscar-lo i descobrir què ha passat. A mesura que es va apropant a la veritat, s'adona que el seu fill no és la persona que ell es pensava.

Una pel·lícula sobre els efectes de la guerra en aquells que van a lluitar, que parla de les barbaritats que es poden arribar a cometre en el camp de batalla, dels abusos, i de les seqüel·les que pateixen aquells que tornen. És una història de denúncia, contextualitzada a l'exèrcit nord-americà i a la guerra de l'Iraq, però que ben bé podria parlar de qualsevol conflicte en qualsevol temps.

Tot i que el desenvolupament de l'argument decau a mesura que avança i que el cas del noi desaparegut no està del tot ben resolt, val molt la pena per allò que explica. El soldat és només una excusa, l'important és què passa, què hi ha darrere, i que podria tractar-se perfectament d'una història real.

¡Olvídate de mí!

Què faries per treure't un mal rotllo del cap?

Imagina que tens l’oportunitat d’esborrar els records. Que allò que et persegueix i que no et deixa tirar endavant, allò que t’angoixa, aquella persona que no et pots treure del cap, pot desaparèixer per sempre. Oblidar una traïció, la mort d’algú estimat, un amor no correspost, la indiferència d’algú a qui havies importat no fa tant... Tot, la persona causant dels teus mals, esborrada, anul•lada. Per un moment, només uns segons, no ho acceptaries?

Només un moment. Perquè, quan et pares a pensar una mica més, t’adones que cal eliminar, també, els bons moments. Ja no sabràs que hi va haver algú en qui confiaves més que cap altre, que vas estimar, o vas ser important. Les rialles, les converses agradables, les carícies... també desapareixeran. Val la pena? Tot i que el que de veritat dol és que aquests records formin part, només, del passat, més dolorós seria no tenir-ne, no haver confiat, no haver estimat, no haver importat...

Una de les millors pel·lícules que he vist mai, original i captivadora, i de les millors actuacions de Jim Carrey!

Eternal Sunshine of The Spotless Mind. Us la recomano.

Sense notícies d'Isabel Coixet

Fa uns dies vaig anar a veure la seva última pel·lícula, Elegy, basada en la novel·la El animal Moribundo, i en vaig sortir molt decebuda. No havia anat a veure l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, sinó un film d'encàrrec, simplement senzill i correcte, on el llenguatge, la sensibilitat i la manera tan personal de la directora no es van notar enlloc.

És una pel·lícula correcta, tècnicament i interpretativament, però es queda en això. Es nota que és un encàrrec, com un producte de fabricació en sèrie, ben fet, amb les millors peces del mercat, però sense cap toc personal ni únic. Per molt que hagi estat dirigida per una directora europea, resulta que és un producte tallat amb els patrons americans, i els xocs que aquesta situació ha pogut causar – i que Isabel Coixet no es va cansar de repetir durant la promoció – es noten.

Repeteixo, no és que la pel·lícula sigui dolenta. Compta amb uns bons actors i, una directora que, tot i les circumstàncies, ha sabut tirar endavant un producte acceptable. Però es queda en això. És el problema de comptar amb estrelles tan consagrades, que no s'involucren fins al fons, per tabús, per pors, que fan servir fins i tot perruques per simular un canvi de look, i de treballar amb estudis on el director és un simple engranatge més de la maquinària i, qui té l'última paraula és el productor, un home de despatx únicament preocupat pels números, per a qui el terme "art" no va amb ell.

El resultat és excessivament fred, costa entrar en situació, empatitzar amb els personatges i emocionar-se, com si no s'arribés mai fins al final, res a veure amb d'altres pel·lícules de la directora com Mi vida sin mí, Cosas que nunca te dije o La vida secreta de las palabras, per mi fantàstiques.

Si a això li afegeixes que mentre l’estàs veient penses que en realitat la història no és fidel a l’original, que resulta que existeixen dos finals millors –el del llibre i l’alternatiu que va proposar Coixet-, el visionat resulta un vertader desastre.

I és que on s'és vist que el director renegui del producte que presenta? Ni Isabel Coixet està contenta del què ha fet, i es disculpa argumentant que no va tenir la llibertat necessària per tirar endavant el projecte que tenia en ment.

Però a mi només em ve una pregunta al cap: Per què ho ha fet? No oblidem que es tracta de la mateixa directora que fa uns anys es va negar a dirigir Milion Dolar Baby perquè al contracte l'obligaven a acceptar a Sandra Bullock com a protagonista - només un director com Clint Eastwood va aconseguir canviar les condicions-. Així doncs, que no ens vengui la moto, si va acceptar les condicions és perquè va voler, li va interessar el projecte, Hollywood és una temptació que pocs són capaços de refusar i ella, a aquestes alçades, no necessita vendre's per poder tirar endavant les seves pròpies idees.

Tothom s'equivoca, i un error en 6 pel·lícules no significa res. Només espero que després d'aquesta experiència torni a Europa, al seu cinema de sempre i a la seva independència, i ens regali noves pel·lícules excel·lents.

3 blogs!

Doncs aquí tenim la llista dels 3 blogs de l'assignatura que m'han semblat més interessants:

Destellos en la luz, de Sergi Mañas. Un blog molt complet, on l'autor manté un bon equil·libri entre els diferents temes que publica, sense centrar-se en un únic aspecte cultural, demostrant un bon domini de les diferents àrees. Destaco, sobretot, les actualitzacions sobre cinema, on no només fa crítiques - molt ben argumentades tot i que no sempre coincidim -, sinó que aporta molta informació per contextualitzar el tema de què tracten.

Across the culture universe, d'Adrià Cortadellas. Un blog dedicat exclusivament al món de la música, amb moltíssima informació sobre grups i notícies, i una agenda de concerts molt completa. Es nota que sap de què parla.

Nessa Saralonde, de Laura Torner, qui s'ha especialitzat en cinema i sèries de televisió, i ens permet, a través del seu blog, de gaudir dels últims capítols de les sèries de moda, i d'una informació actualitzada de tot el relacionat amb el cinema.

Goodbye, Lenin!

Pel·lícula dirigida per Wolfgang Becker, triunfadora dels Premis Europeus de Cinema del 2003, amb 6 premis i dues nominacions més.

Protagonitzada per Daniel Brühl, és la història de l'amor d'un fill per la seva mare, que farà tot el possible per protegir-la dels canvis accelerats que pateix el Berlín oriental després de la caiguda del mur i que, la seva delicada salut, no li permetrien suportar. Així, Àlex crea un món paral·lel, una República Democràtica Alemanya ficticia, on el socialisme es manté intacte, indestructible davant el capitalisme, però recuperant els seus principis bàsics, i dotant-lo de llibertats. L'utopia feta realitat en la que no hi falta de res: vestuari i decoració de l'època, membres del partit i fins i tot un telenotícies.

Una pel·lícula caracteritzada per la seva bellesa fílmica, resultat de l'equilibri entre una posta en escena - escenografia, interpretacions, i il·luminació -, realista i un moviment de càmara estètic, que puleix el producte, a més d'un muntatge que li dóna dinamisme i ritme quan cal.

Un film molt recomanable que us emocionarà. Un gran exemple del bon estat del cinema europeu.