En el valle de Elah

Pel·lícula de Paul Haggins, director de Crash i guionista de Million Dolar Baby, amb protagonistes de gran renom com Tommy Lee Jones, Charlize Theron i Susan Sarandon.

Un soldat, en tornar de la guerra, no es presenta a la base. El seu pare, exmilitar, dedica totes les seves energies a buscar-lo i descobrir què ha passat. A mesura que es va apropant a la veritat, s'adona que el seu fill no és la persona que ell es pensava.

Una pel·lícula sobre els efectes de la guerra en aquells que van a lluitar, que parla de les barbaritats que es poden arribar a cometre en el camp de batalla, dels abusos, i de les seqüel·les que pateixen aquells que tornen. És una història de denúncia, contextualitzada a l'exèrcit nord-americà i a la guerra de l'Iraq, però que ben bé podria parlar de qualsevol conflicte en qualsevol temps.

Tot i que el desenvolupament de l'argument decau a mesura que avança i que el cas del noi desaparegut no està del tot ben resolt, val molt la pena per allò que explica. El soldat és només una excusa, l'important és què passa, què hi ha darrere, i que podria tractar-se perfectament d'una història real.

¡Olvídate de mí!

Què faries per treure't un mal rotllo del cap?

Imagina que tens l’oportunitat d’esborrar els records. Que allò que et persegueix i que no et deixa tirar endavant, allò que t’angoixa, aquella persona que no et pots treure del cap, pot desaparèixer per sempre. Oblidar una traïció, la mort d’algú estimat, un amor no correspost, la indiferència d’algú a qui havies importat no fa tant... Tot, la persona causant dels teus mals, esborrada, anul•lada. Per un moment, només uns segons, no ho acceptaries?

Només un moment. Perquè, quan et pares a pensar una mica més, t’adones que cal eliminar, també, els bons moments. Ja no sabràs que hi va haver algú en qui confiaves més que cap altre, que vas estimar, o vas ser important. Les rialles, les converses agradables, les carícies... també desapareixeran. Val la pena? Tot i que el que de veritat dol és que aquests records formin part, només, del passat, més dolorós seria no tenir-ne, no haver confiat, no haver estimat, no haver importat...

Una de les millors pel·lícules que he vist mai, original i captivadora, i de les millors actuacions de Jim Carrey!

Eternal Sunshine of The Spotless Mind. Us la recomano.

Sense notícies d'Isabel Coixet

Fa uns dies vaig anar a veure la seva última pel·lícula, Elegy, basada en la novel·la El animal Moribundo, i en vaig sortir molt decebuda. No havia anat a veure l'última pel·lícula d'Isabel Coixet, sinó un film d'encàrrec, simplement senzill i correcte, on el llenguatge, la sensibilitat i la manera tan personal de la directora no es van notar enlloc.

És una pel·lícula correcta, tècnicament i interpretativament, però es queda en això. Es nota que és un encàrrec, com un producte de fabricació en sèrie, ben fet, amb les millors peces del mercat, però sense cap toc personal ni únic. Per molt que hagi estat dirigida per una directora europea, resulta que és un producte tallat amb els patrons americans, i els xocs que aquesta situació ha pogut causar – i que Isabel Coixet no es va cansar de repetir durant la promoció – es noten.

Repeteixo, no és que la pel·lícula sigui dolenta. Compta amb uns bons actors i, una directora que, tot i les circumstàncies, ha sabut tirar endavant un producte acceptable. Però es queda en això. És el problema de comptar amb estrelles tan consagrades, que no s'involucren fins al fons, per tabús, per pors, que fan servir fins i tot perruques per simular un canvi de look, i de treballar amb estudis on el director és un simple engranatge més de la maquinària i, qui té l'última paraula és el productor, un home de despatx únicament preocupat pels números, per a qui el terme "art" no va amb ell.

El resultat és excessivament fred, costa entrar en situació, empatitzar amb els personatges i emocionar-se, com si no s'arribés mai fins al final, res a veure amb d'altres pel·lícules de la directora com Mi vida sin mí, Cosas que nunca te dije o La vida secreta de las palabras, per mi fantàstiques.

Si a això li afegeixes que mentre l’estàs veient penses que en realitat la història no és fidel a l’original, que resulta que existeixen dos finals millors –el del llibre i l’alternatiu que va proposar Coixet-, el visionat resulta un vertader desastre.

I és que on s'és vist que el director renegui del producte que presenta? Ni Isabel Coixet està contenta del què ha fet, i es disculpa argumentant que no va tenir la llibertat necessària per tirar endavant el projecte que tenia en ment.

Però a mi només em ve una pregunta al cap: Per què ho ha fet? No oblidem que es tracta de la mateixa directora que fa uns anys es va negar a dirigir Milion Dolar Baby perquè al contracte l'obligaven a acceptar a Sandra Bullock com a protagonista - només un director com Clint Eastwood va aconseguir canviar les condicions-. Així doncs, que no ens vengui la moto, si va acceptar les condicions és perquè va voler, li va interessar el projecte, Hollywood és una temptació que pocs són capaços de refusar i ella, a aquestes alçades, no necessita vendre's per poder tirar endavant les seves pròpies idees.

Tothom s'equivoca, i un error en 6 pel·lícules no significa res. Només espero que després d'aquesta experiència torni a Europa, al seu cinema de sempre i a la seva independència, i ens regali noves pel·lícules excel·lents.

3 blogs!

Doncs aquí tenim la llista dels 3 blogs de l'assignatura que m'han semblat més interessants:

Destellos en la luz, de Sergi Mañas. Un blog molt complet, on l'autor manté un bon equil·libri entre els diferents temes que publica, sense centrar-se en un únic aspecte cultural, demostrant un bon domini de les diferents àrees. Destaco, sobretot, les actualitzacions sobre cinema, on no només fa crítiques - molt ben argumentades tot i que no sempre coincidim -, sinó que aporta molta informació per contextualitzar el tema de què tracten.

Across the culture universe, d'Adrià Cortadellas. Un blog dedicat exclusivament al món de la música, amb moltíssima informació sobre grups i notícies, i una agenda de concerts molt completa. Es nota que sap de què parla.

Nessa Saralonde, de Laura Torner, qui s'ha especialitzat en cinema i sèries de televisió, i ens permet, a través del seu blog, de gaudir dels últims capítols de les sèries de moda, i d'una informació actualitzada de tot el relacionat amb el cinema.

Goodbye, Lenin!

Pel·lícula dirigida per Wolfgang Becker, triunfadora dels Premis Europeus de Cinema del 2003, amb 6 premis i dues nominacions més.

Protagonitzada per Daniel Brühl, és la història de l'amor d'un fill per la seva mare, que farà tot el possible per protegir-la dels canvis accelerats que pateix el Berlín oriental després de la caiguda del mur i que, la seva delicada salut, no li permetrien suportar. Així, Àlex crea un món paral·lel, una República Democràtica Alemanya ficticia, on el socialisme es manté intacte, indestructible davant el capitalisme, però recuperant els seus principis bàsics, i dotant-lo de llibertats. L'utopia feta realitat en la que no hi falta de res: vestuari i decoració de l'època, membres del partit i fins i tot un telenotícies.

Una pel·lícula caracteritzada per la seva bellesa fílmica, resultat de l'equilibri entre una posta en escena - escenografia, interpretacions, i il·luminació -, realista i un moviment de càmara estètic, que puleix el producte, a més d'un muntatge que li dóna dinamisme i ritme quan cal.

Un film molt recomanable que us emocionarà. Un gran exemple del bon estat del cinema europeu.

7.35 del matí

Ara que arriba el cap de setmana us porto una actualització lleugereta, perquè desconnecteu una mica.

7.35 de la mañana és un curtmetratge de Nacho Vigalondo nominat a l'Oscar 2005 (any d'Alejandro Amenábar en la secció de pel·lícula estrangera per Mar Adentro). Com en tots els seus projectes, és director, guionista, actor protagonista i fins i tot compositor de la música i, mantenint el seu estil personal, presenta una situació normal portada al límit, en aquest cas una original (i perillosa) declaració d'amor.

Nacho Vigalondo va estudiar a la Universitat del País Basc comunicació audiovisual, però no va acabar la carrera. Ha estat guionista, a més de diferents curts com Choque, Domingo, o Una lección de cine, de la segona edició de Gran Hermano i de Vaya semanita, entre altres programes televisius. Al juny estrenarà el seu primer llargmetratge, titulat Los Cronocrímenes, del que ja se n'ha fet un joc online.

Un cineasta que recomano que tingueu apuntat perquè se'n sentirà a parlar, ja sigui per aclamar-lo o per criticar-lo, però no deixarà indiferent a ningú.

Us deixo amb el curt. Espero que us agradi!

Tebeosfera

El món del còmic espanyol i, més especialment, els seus incondicionals seguidors, poden estar d'enhorabona. Ben aviat, al juny del 2008, es llançarà una nova web molt ben documentada, amb un dels millors catàlegs existents constituït per una fitxa extensíssima de totes les publicacions existents, acompanyada d'un mínim d'una imatge a gran ressolució de cada una de les col·leccions i sèries espanyoles.

Però tot i que això és l'oferta estrella, no és l'únic que es podrà trobar a la pàgina. Hi haurà una secció de notícies, agenda d'esdeveniments, un molt treballat diccionari de conceptes, un llista exhaustiva de creadors i guionistes, una resenya dels llibres espanyols sobre còmics, etc. El món del còmic recollit en una sola pàgina, una gran biblioteca digital a l'abast de tothom.

Aquest és un exemple de com la cultura hauria d'aprofitar-se dels avantatges que les noves tecnologies li ofereixen. Se'ns presenta una nova manera, molt més pràctica, senzilla i econòmica, d'accedir als coneixements culturals, de fer-los accessibles a tothom, ja siguin del món del còmic, del cinema, de la literatura o de l'art.

Terror al teatre

L’última proposta de La Fura dels Baus és una dura crítica al poder, a la imposició de les idees, i al terror com a mitjà per aconseguir els objectius. I la presenten de la millor manera que saben, implicant al públic, fent-lo partícip de l’espectacle.

Teòricament l’espectador ve disposat a veure una obra de teatre clàssica russa, Boris Godunov, un tirà que aconsegueix el poder per mitjà de l’assassinat i condemna el seu poble al terror i a la misèria. Un cop han transcorregut uns pocs minuts des de l’inici de la funció, un grup de persones encaputxades i armades interrompen la funció a trets i segresten el teatre. Comença la vertader espectacle.

Entre 10 i 20 terroristes s’apoderen de l’escenari. Hi situen dues bombes, alguns fins i tot es col·loquen cinturons d’explosius per si cal immolar-se, i es passegen pels passadissos de platea apuntant amb metralletes a tothom. Reivindiquen la sortida de tropes del seu país ocupat. La Sala Gran del TNC ha estat presa.

A partir d’aquest moment l’espectador és un testimoni directe de tot el que succeeix al teatre. Per mitjà de recursos d’àudio i vídeo, veu què passa tant dins de la sala com fora, als passadissos, als lavabos, al carrer. El govern realitza una reunió d’urgència i els ministres no se saben posar d’acord. N’hi ha que són partidaris de la intervenció, encara que suposi un risc per la vida dels segrestats, altres no s’atreveixen a donar el pas pel que significaria. Però ningú vol cedir en cap punt de les reivindicacions.

Mentrestant, al teatre les hores passen, hi ha discussions entre els segrestadors, intents de deserció, principis de negociacions que no arriben enlloc i fins i tot una execució. S’hi poden distingir matisos entre els personatges. Des de l’amant de la violència, que només pensa en poder apretar el gallet d’una vegada, fins el que veu en l’acció una manera de venjar la mort de familiars en una guerra injusta, passant pel més conciliador, que només mira d’acabar ràpid.

Àlex Ollé i David Plana ens mostren, així, la seva reflexió personal sobre els fets que van tenir lloc a un teatre de Rússia, sobre el paper dels governs en aquests casos i les polítiques exteriors intervencionistes, amb enviaments de tropes a tants països estrangers.

Ho fan sense especificar de quin país venen els segrestadors, ni de quina guerra es tracta, ni d’on és el teatre ocupat. Tampoc presenten el cas com un duel entre bons i dolents: ni és tan horrible que demanin la desocupació del seu territori ni són legítims els mitjans amb què ho fan. Van més enllà, és la denúncia de que una situació de violència comporta una resposta violenta i que, al final, sempre ho paguen innocents, ja siguin els pagesos pobres o el públic d’un teatre.

Els autors volen que la reflexió arribi al públic i, per tal de no despistar-los amb la por i l’emoció, no arriben mai fins al final. No toquen a ningú dels assistents, tots són actors, i es permeten el luxe de fer incisos en els que, novament, es representen trossos de Boris Godunov, per tal de donar temps suficient a l’espectador per distanciar-se i poder veure els fets amb ull crític, sense prendre partit.

Potser per això l’obra decep una mica, perquè un compra l’entrada atret per la morbositat del perill, de l’experimentació, i la Fura no arriba mai gaire lluny. De totes maneres, és una obra molt interessant, pel que diu i com ho diu. De túnels del terror ja n’hi ha als parcs d’atraccions, i el que busquen l’Àlex Ollé i el David Plana és anar més enllà del pur entreteniment.

Comentari article "Cultos hasta la náusea"

Fèlix de Azúa, al seu article publicat a El País el 10 de maig, es queixava sobre que la política s’ha estès fins al punt d’arribar a la cultura. És l’Estat, al final, qui decideix sobre què és cultura i què no, i sempre sota una doble premissa: de portes enfora es tracta de la defensa d’allò nacional, d’allò que pertany a la identitat d’un mateix i del país, i que és excepcional; de portes endins, la cultura és negoci, i l’Estat ofereix o cuida aquelles empreses que obriran les portes del mercat a la cultura. Per tant, acaba convertint la cultura en mercaderia, cosa que, de cara a la galeria, condemna efusivament.

Així doncs, assegura que les excepcions culturals protegides per l’administració troben de seguida la xarxa empresarial adequada per lluitar per la reivindicació cultural basada en el dret a la identitat, algunes fins i tot abans que existeixi la demanda real. A més, quan aquesta mercaderia passa a convertir-se en un negoci, perd tot el seu valor cultural i d’excepció per convertir-se en un simple producte en el que només compten els números.

Des del meu punt de vista, aquesta “política cultural” és perillosa. Ja em sembla bé que el govern, sigui del país que sigui, faci de la cultura un negoci mentre això serveixi per mantenir-la i defensar-la com a element identitari i cultural que és. No sóc massa partidària de la filosofia de “els objectius justifiquen els mitjans”, però trobo que en aquest cas tots hi sortim guanyant. D’una banda ens assegurem que la cultura es mantingui en bon estat, que creixi i es doni a conèixer i, per altra banda, els que ajuden a fer-ho possible en treuen algun profit.

El problema ve quan l’Estat ignora la part de cultura que, tot i que també compleix els requisits d’excepció cultural i identitaria com la resta, no és negoci per no aportar beneficis. Aquí és on hi ha el perill de fer-la malbé, de destruir-la. El que no pot ser és que els beneficis pesin més que la defensa cultural. L’Estat no ha d’oblidar quin és el paper que realment li toca jugar, i vetllar per tota la cultura d’una manera o altra.

La Contra a la UAB

La setmana passada, dins el cicle de jornades culturals organitzades a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, va fer una conferència Víctor Amela, un dels tres autors de La Contra de La Vanguardia, per explicar l'organització de la secció, i la dinàmica de les entrevistes.

Va aparèixer tan senzill i simpàtic com estem acostumats a veure'l als diferents programes televisius on col·labora. Ulleres, cabell deixat anar, camisa rosa sota americana blava, i texans. En castellà, ens va explicar el funcionament de la secció, d'una manera amena i molt propera, i anècdotes, com la manera que tenen els tres col·laboradors de passar els filtres dels seus caps.

Amela va afirmar que La Contra es troba en el seu millor moment. Té un prestigi considerable, i els seus tres redactors gaudeixen de llibertat absoluta per decidir a qui entrevisten i el to que utilitzen, però també assegura que és conscient que això no serà per sempre. "Sé que no durarà eternament, arribarà un dia en què el nou cap de torn decideixi fer canvis i eliminar-nos, o que s'adoni del que fem i com treballem i ens posi límits. En sóc conscient i per això disfruto La Contra cada dia al màxim".

La secció va néixer el 13 de gener de 1998. L'objectiu era entrevistar personatges coneguts, no a nivell morbós, sinó mostrant un aspecte interessant de la seva vida. Però a mesura que va anar adquirint notorietat, van començar a rebre trucades i correus de gent anònima amb moltes coses per explicar, i la secció va prendre un altre rumb. Ara segueixen sortint personatges públics, se segueixen promocionant llibres i discos, però també hi ha lloc per gent desconeguda amb històries interessants i sorprenents, com un dels exemples que ens va citar: la vida d'un campaner.

Aquí teniu una de les seves entrevistes publicades a La Vanguardia.

La doble vida del Faquir

El dilluns, Esteve Riambau, reconegut crític de cinema, actualment redactor de l'Avui, i professor d’Introducció a la Teoria i Tècnica Cinematogràfiques de la carrera d'audiovisuals de l'Autònoma, ens va presentar el documental estrenat al 2005, realitzat juntament amb Elisabet Cabeza, periodista i també professora de la UAB, La doble vida del Faquir.

Es tracta d'un document únic, un punt de vista inèdit però real, de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. És la història de com, en plena guerra, un director aficionat va rodar una pel·lícula amb els nens d'un orfenat de Sant Julià de Vilatorta.

A través d'aquesta història, es mostra com, un grup de burgesos, va sobreviure durant molt de temps al bàndol republicà i com, uns nens pobres, enviats per les seves mares viudes a l'orfenat, van passar aquella època jugant i disfrutant fora d'aquella realitat de guerra i desgràcia.

La pel·lícula original, perfectament conservada durant tots aquests anys serveix de fil conductor. Se’n van intercalant fragments a les entrevistes i declaracions dels que la van protagonitzar, els quals, també, narren com van arribar al l'orfenat i com era la vida allà.

És un documental atípic - "jo no sé ni si el podem catalogar de documental", va declarar Riambau al col·loqui de després-, que barreja realitat i ficció. Tot és cert, la història, les entrevistes, les localitzacions..., però Cabeza i Riambau hi incorporen una pinzellada d'invenció màgica, que serveix per obrir i tancar el documental. Així, la història comença com un professor – fictici, interpretat pel desaparegut director Joaquim Jordà -, presenta la pel·lícula de l’orfenat a uns nens de la mateixa edat, i acaba amb ell disfressat de faquir fent màgia.

Un documental molt interessant i emotiu, amb uns grans narradors amb gran memòria, entranyables, sobretot la marquesa, i que val la pena conèixer perquè, tot i que es tracta d’una anècdota en la vida d’uns quants, forma part de la història de tots.

L'home, la bèstia i la virtut

Una de les obres més còmiques i, potser per això, amb un aire més superficial, més proper al teatre popular, del premi Nobel italià Luigi Pirandello, autor de la, ara ja, clàssica, Sis personatges en busca d’un autor.

Pep Pla ens porta la història de Paolino i la senyora Perella, amants, els quals han d’inventar un pla, forçar una trobada, perquè el marit d’ella, mariner, no en descobreixi l’embaràs en els dos dies que durarà la seva estada a terra. Els personatges es faran passar per allò que no són, desitjar allò que detesten, per convèncer la resta d’una veritat inventada. Es posaran una màscara i interpretaran un paper.

Amb aquesta història, Pirandello tracta alguns dels seus temes estrella, com la doble moral i la hipocresia, armes amb què, des de sempre, l’ésser humà compta per navegar en mig de les relacions socials. L’home (Paolino) entregarà la virtut (senyora Perella), convertida en una qualsevol, a la bèstia, el marit, per tal de salvar-se els dos.

Eduard Farelo és Paolino, el mestre d’escola que mira de salvar-se a ell i a la seva estimada. Al principi sorprèn la seva presència al muntatge, massa còmic, exagerat, pel que ell ens té acostumats. Però ens n’oblidem de seguida, és capaç d’adaptar-se a qualsevol gènere i manega perfectament el seu personatge, així com l’humor tan extremat del text, per evitar caure en la sobreactuació grotesca, error fàcil tenint en compte el muntatge.

Amb aquesta obra ens retrobem amb un actor que, deixant de banda algunes aparicions a telesèries catalanes, feia temps que havia deixat en un segon pla la interpretació, en favor del doblatge, una activitat que, val a dir, se li dóna molt i molt bé.

Dagoll Dagom diu adéu a la gira

Ara fa uns dies, Dagoll Dagom anunciava la data límit de representacions al Teatre Victòria de la seva última producció, Boscos Endins, pel 4 de maig. Tenint en compte el prestigi de la companyia i, sobretot, l’envergadura del muntatge, tant a nivell tècnic com econòmic, acabar amb només tres mesos en cartell és una mala notícia. No han aconseguit atreure suficient públic i, nit rere nit, el boca a boca no ha funcionat com ells esperaven.

La decisió d’aturar les representacions suposava col·locar totes les esperances de millorar en èxit a la gira que la companyia havia de realitzar a partir del juny per tot el territori català. Però el dijous 10 d’abril van anunciar que quedava anul·lada. La raó és ben simple: és un muntatge que mou moltíssima gent, uns 25 entre tècnics i actors, i aquest fet, juntament amb el seu equipament tècnic, fa encarir els preus del seu contracte, catxè que molts pobles catalans es veuen incapaços d’assumir.

Per acabar de treure profit d’una producció tant cara amb la que, ni de bon tros, han aconseguit recuperar els costos, i aprofitant Sant Jordi, la companyia ha llançat un llibre fotogràfic, acompanyat de la banda sonora i d’una entrada per assistir al teatre. És l’últim intent, l’últim cartutx per mirar de salvar allò insalvable.

La crisi que Dagoll Dagom està vivint aquests últims temps fa palesa la necessitat de renovació per garantir-ne la seva supervivència. El musical és un gènere complicat que encara no té massa adeptes, i la qüestió de la llengua no ajuda. En cap moment es vol insinuar aquí que la companyia canviï al castellà, seria una traïció a sí mateixa i al seu públic que, durant més de 30 anys, l’ha seguida, però hauria de plantejar-se la manera de pensar el teatre, reduir costos.

Les grans superproduccions, avui en dia, són incompatibles amb el teatre independent, així que a la companyia només li queden dues opcions: o passen al musical de franquícia que, últimament, tants bons resultats està aportant al teatre comercial, - un greu error, en la meva opinió -, o mantenen l’alt nivell de qualitat que tant els caracteritza sense llançar la casa per la finestra. Tenen talent i experiència i, encara que per poc temps si no milloren, una trajectòria que els avala. Més valdria que es deixessin estar de vestiments d’alta costura i de grans muntatges tècnics, abandonessin els Sodheims ambigus, i es reconciliessin amb el seu públic tornant a l’esperit crític i innovador que tant els va caracteritzar als seus inicis i que els va portar on són ara.

Des d'aquí els animo a que segueixin cantant, que defensin un teatre musical de qualitat, però que no oblidin que, si no rectifiquen la ruta, corren el perill de perdre's pel camí.

Fenomen de cultura de masses

Doncs parlem de Risto Mejide... Es tracta d’un exemple dels molts fenòmens de cultura de masses que últimament produeix la televisió. Pot agradar o no, però el que està clar és que, quan ell parla, l’audiència del programa es duplica. Un programa que, per cert, el seu principal objectiu ja és fabricar productes de cultura de masses, i ho porta aconseguint des de fa anys amb Bisbal, Bustamante, Cheona, Soraya i un gran etcètera de personatges semblants sota la marca “triunfito”.

Aquí el que és curiós és com va arribar aquest personatge al nivell de popularitat que ha aconseguit. Va ser contractat per ser el més crític de tots els membres del jurat, per donar una mica de vida al programa, i es va convertir en l’estrella de cada setmana, per sobre de qualsevol dels concursants, arribant a superar, els pocs minuts que parlava, l’audiència de tot el show. El seus aires de superioritat, el seu to irreverent i ofensiu, atrauen. Serà que a la gent li agrada tot allò políticament incorrecte perquè és com els agradaria ser en realitat.

Però el Risto Mejide d’OT és només un personatge, una invenció, com ho és el Rodolfo Chikilicuatre, o, a un altre nivell, incomparables, els Jose Corbacho i Boris Izaguirre televisius. I sembla que això, a l’audiència, li costa de diferenciar. Com ell explicava a El Club de l’Albert Om, durant molt de temps no podia anar pel carrer sense ser insultat. Aquest és el preu que es paga per ser un fenomen de masses.

Us deixo amb un exemple de la seva simpatia.

Soterrani

Es tracta de l’última obra de Benet i Jornet, estrenada a la Sala Beckett, amb direcció de Xavier Albertí i protagonitzada per dos dels millors actors catalans de l’actualitat: Pere Arquillué i Pep Cruz. Dos personatges al saló d’una casa, que enraonen, aparentment, de forma distesa i de temes intranscendents.

Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.

A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.

Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.

Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.

Dimecres de concert

Ho he de dir, aquesta setmana estic d’enhorabona! I és que, després d’uns quants mesos que, per molts, s’han fet eterns, sonAson ha tornat a pujar als escenaris per fer-nos ballar i disfrutar del Son i la Rumba.

Són 11 músics joveníssims, d’entre 17 i 23 anys, que toquen, inspirats en el Son - música tradicional cubana -, i la rumba, versions de cançons conegudes aquí i a Cuba, com el Hasta siempre comandante, El rey tiburón, Sonajero de colores, o El meu avi.

Amb dues guitarres espanyoles, una d’elèctrica, un trombó, un saxo i trompeta, una bateria, uns bongos, un piano i un baix, tots a l’hora, el dimecres passat ens van tornar a delectar amb les seves cançons, en van presentar una de nova, el Pollastre, una adaptació d’un poema popular, i van fer moure’s al seu ritme fins al més ensopit, amb més ganes que mai, i amb més qualitat, fruit de l’aturada obligada durant els últims mesos per entrenar les recents incorporacions i acabar d’enllestir les noves creacions.

Pels que encara no hagueu tingut la sort de sentir-los, us passo aquest vídeo, tot i que no és de gaire bona qualitat, perquè us pugueu fer una idea del que fan. Valen molt la pena!




La pròxima actuació serà el dissabte 26 al barri de Sants.

Un Oscar per iCat fm!

Els Webby Awards (considerats els Oscars d'internet), que anualment, des de 1996, atorga l'Acadèmia Internacional de les Arts i les Ciències Digitals, han concedit una menció d'honor a iCatfm pel seu nou concepte de ràdio i la seva qualitat.

Han rebut el reconeixement aquesta i nou emissores més, entre les que destaquen els webs d'emissores com la BBC World Service, la del canal esportiu ESPN, o el web de la ràdio pública nord-americana (NPR).

L'Acadèmia és una organització que inclou membres de la talla de David Bowie, Vinton Cerf, un dels considerats pares d'internet, Matt Groening, el creador dels Simpson, o el magnat Richard Brandson, entre molts altres.

Si voleu conèixer el palmarès feu clic aquí, i aneu a la categoria de ràdio.

Àlex Rigola

Aquest Barceloní de 39 anys, llicenciat en direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, és l’actual director del Teatre Lliure, i un dels referents més importants en el teatre contemporani, tant català, com internacional.

Tot i que encara li queda molt per recórrer, Àlex Rigola ha arribat a fites que molts, a la seva edat, ni imaginarien. Des dels seus inicis s’ha caracteritzat per la innovació teatral, i per una clara aposta pel teatre contemporani i la revisió de clàssics, objectius que ha fet ben palesos al llarg de l’etapa al capdavant del Teatre Lliure.

Destaquen, en els seus inicis, muntatges com El procés, de Franz Kafka, que es va estrenar el 1997 al Sitges Teatre Internacional (SIT), muntatge realitzat amb la seva antiga companyia, Kronos; i Les troianes, d’Eurípides, presentat al mateix festival, i que no va recollir massa bones crítiques. Però lluny d’enfonsar la seva carrera, aviat aconsegueix un nou èxit: va ser amb La màquina d’aigua, de David Mamet, i Un cop baix, de Richard Dresser, les dues estrenades també als SIT 1999 i 2000, i presentades després a la Sala Beckett.

Tres grans èxits seguits li acaben d’obrir les portes a la primera línia del teatre català: la tragèdia de Shakespeare Titus Andrònic, estrenada al Festival Grec del 2000 i que, després de guanyar uns quants premis, passa a la cartellera del Teatre Lliure de Gràcia; Suzuki I i II, que munta per inaugurar la sala Fabià Puigserver a Montjuïc; i Les variacions Goldberg, de Georges Tabori, estrenada a la sala gran del Teatre Nacional.

Al 18 de març de 2003 és nomenat director del Teatre Lliure, en substitució de la junta de Josep Muntanyès, amb qui havia col·laborat diverses vegades durant el mandat d’aquest. A partir d’aquest moment comença una de les etapes d’or de l’espai Lliure, que pocs anys abans havia canviat d’ubicació, passant del barri de gràcia a la Ciutat del Teatre, a Montjuïc, al costat del Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. Gràcies a les seves gestions i els seus muntatges (mínim un per temporada), acaba de donar renom al Lliure i, de retruc, fa créixer el seu.

Es manté la bona relació entre els dos teatres públics de Barcelona que en beneficia el nivell cultural. El Teatre Nacional programa grans clàssics, mentre que el Lliure, seguint la línia del seu director, es decanta per un teatre contemporani i experimental, fent revisió d’obres importants, però també obrint portes als nous autors i creadors.

Rigola segueix trobant temps per dirigir, i algunes de les seves obres tindran un gran ressò, nacional i internacional. Amb la seguretat que la seva vinculació amb el Teatre li aporta, s’endinsa molt més en l’experimentació. Li agrada trencar esquemes i barrejar mitjans. Revolucionarà l’escenografia, inventant nous espais dins l’escenari, i ja no prescindirà de la utilització d’audiovisuals i música en directe per trencar el ritme i mantenir l’atenció de l’espectador, talment com un Bertold Brecht del segle XXI.

Precisament serà el muntatge d’una de les obres d’aquest autor, entre altres, la que el portarà definitivament al reconeixement internacional, aconseguint el Young Directors Award. Es tracta de Santa Joana dels Escorxadors, en la que trasllada la crítica al capitalisme dels anys d’entreguerres a la societat actual.

Una altra característica d’aquest singular dramaturg, és la seva predilecció per Shakespeare. Durant el temps que porta dirigint el Lliure s’han fet uns quants muntatges de les seves obres, dos sota la seva supervisió: Ricard 3r, en la que situa l’acció en un bar de mala mort dels Estats Units, i European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), on l’escenari es converteix en una casa de tres pisos, amb diferents habitacions, i l’espectador es converteix en un voyeur. Veu com discuteixen, com s’estafen, però també com mengen, com dormen, com es dutxen...

L’última obra ha estat una de les més sonades: l’adaptació de la novel·la de l’escriptor xilè Eduardo Bolaño, 2666, amb Pere Arquillué, Chantal Aimeé, Joan Carreras, Cristina Brondo, Julio Manrique i un llarg etcètera. La companyia del Lliure. Més de mil pàgines resumides en cinc actes d’una hora de durada cada un. Una Ciudad Juárez convertida en Santa Teresa, una reflexió sobre la desaparició i la mort de dones a Mèxic. Va aconseguir un gran èxit al Grec 2007, i ara ha iniciat una gira internacional que culminarà a Amèrica Llatina.

És precisament arran de l’esforç que ha suposat la preparació i dedicació d’aquest últim projecte, que ha decidit que, quan torni, es prendrà un any de descans. També ha assegurat que deixarà la direcció del teatre, a qui seguirà estretament vinculat, quan finalitzi el seu mandat, perquè considera que el seu cicle ha acabat, i és necessari el renovament per mantenir l’alt nivell en què ara es troba.

El que no farà serà abandonar la dramatúrgia i, d'aquí un any, de ben segur que el tornarem a tenir amb una proposta totalment sorprenent que ens deixarà captivats.

La mala vida

Avui a la tarda s'ha fet la presentació del nou llibre del periodista de la Ser, Carles Quílez, a l'Aula Magna de la facultat de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta de La mala vida, recull de casos i testimonis que l'autor ha seguit al llarg de la seva carrera com a periodista de successos.

La xerrada, de dues hores de durada, s'ha centrat, sobretot, en el periodisme, deixant el contingut del llibre a un segon pla, només mostrant un vídeo amb fragments impactants d'entrevistes realitzades a diferents delinqüents. Quílez ha preferit adequar-se a l'auditori allí congregat, i ha volgut donar consells als futurs professionals.

Per altra banda, l’autor del pròleg del llibre, l'ex fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, José M. Mena, ha aprofitat l’avinentesa per insistir en la importància de vetllar per la reinserció de presos, últimament a debat, sense deixar de tenir en compte, però, que ha vegades no és possible i que, per tant, cal fer ús d’altres mesures, com la llibertat vigilada.

Del llibre en sí, poca cosa n’hem pogut saber. Tal i com han deixat clar al principi de les seves intervencions, la xerrada no era una presentació amb l’objectiu de vendre’l, així que del seu contingut no s’he n’ha fet pràcticament menció. S’ha explicat, això sí, que es tracta d’un conjunt d’històries de delinqüents, sense entrar en més detalls, barrejant la narració estricta, pràcticament de ficció, amb el llenguatge judicial, fred i distant, per mirar d’aconseguir que el lector pugui mantenir sempre una certa objectivitat. Haurem de llegir-lo per saber-ne més.

27 de març, Dia Internacional del Teatre

El dijous passat va ser el Dia Internacional del Teatre. Arreu del món s’organitzaven actes i activitats commemoratives, i es llegia un manifest escrit per Robert Lepage.

Un dels actes el va organitzar la Fundació Romea. Van inaugurar una exposició de 30 vestits utilitzats en diferents espectacles de la casa, I els actors també es vesteixen al Romea. Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz (a la foto) i Josep Maria Pou, van ser els encarregats, en un dia tan especial, de guiar als curiosos pels secrets del vestuari de les obres que han marcat el Romea.

A les 13.30h, un cop enllestit el recorregut, es va convidar als assistents a una copa de cava i, acte seguit, es va prosseguir a la lectura del manifest, aquest any a càrrec de l’actriu Emma Vilarasau, a la plaça de Canonge Colom. Els assistents, rosa en mà simbolitzant el recolzament al teatre, van escoltar amb gran atenció la faula de Lepage:

Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens del teatre, però de totes la que més em crida l’atenció és una que pren la forma d’una faula:

Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes estaven reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contar-se històries. De sobte, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el seu relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.

Avui dia, la llum dels projectors ha substituït aquella foguera inicial i la maquinaria d’escena, les parets de la pedrera. I amb tot el respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.

La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels grans reptesdel seu temps i promoure l’harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d’apertura? Com podria jactar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i racisme, si, en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?

Per representar el món en tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d’aquest perpetu joc d’ombra i llum.

És veritat que de tant jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.

L’acte es va concloure amb un aperitiu a l’interior del bar del Teatre Romea.

PD: Perdoneu la qualitat de les fotografies, la màquina i els meus coneixements fotogràfics no donen per més.

Suplement cultural

La majoria de suplements culturals a les edicions digitals són complements. Inclouen quatre notícies del dia, unes quantes fotografies, enllaços a vídeos i altres links, i poca cosa més. No tenen ni pàgina pròpia i, tenint en compte que el terme “cultura” és molt ampli, el percentatge d’informació que aporten no és ni molt menys proporcional als aconteixements destacables del dia.

Però no tots són així, n’hi ha un parell, entre ells El Cultural, que li dediquen a la cultura pràcticament una web pròpia, amb informacions molt específiques sobre cinema, teatre, música, llibres, exposicions i ciència. Inclou notícies del dia, llista de llibres més venuts per gèneres, estrenes de cinema i de teatre, crítiques de totes les especialitats, vídeos, i una llarga llista d’entrevistes, així com també links a blogs i a galeries d’art. L’únic problema, potser, és que és centralista, i que la majoria d’activitats que destaquen a l’agenda es fan a Madrid.

En definitiva, una bona pàgina per poder estar ben informats i al dia, de tot el relatiu a la cultura.

Crònica d'una nit de conte

El teatre Victòria s’alça al bell mig del paral·lel, envoltat d’una gran quantitat de bars i restaurants. No passa desapercebut, el delaten uns grans llums blancs i un cartell vermell, amb un llop dibuixat al costat d’unes lletres blanques on s’hi llegeix “Boscos Endins”. La gran porta d’entrada, en altres ocasions transparent, s’ha convertit en un cartell immens on, quasi a escala real, hi ha representats tots els personatges, els quals pràcticament impedeixen veure l’interior, talment com si la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la resta de la toupe sortissin a donar-nos una benvinguda de conte.

El vestíbul és enorme. Les dues pantalles laterals mostren imatges dels assaigs, així com petits fragments d’altres obres de la companyia i, a través d’uns altaveus, podem gaudir de les seves cançons més emblemàtiques. No posen la banda sonora de l’espectacle que hem vingut a veure, la reserven pel directe.

Quan queden cinc minuts per l’inici, hi ha tan poca gent, que els acomodadors s’afanyen a agrupar el públic i fer-lo passar cap endavant. De la meitat de la platea cap enrera queda tot desert. El mateix deu haver passat a l’amfiteatre. No és ni molt menys el que s’espera d’un musical d’aquestes característiques, ni d’una companyia del prestigi de Dagoll Dagom. Al teatre musical i en català, encara li costar guanyar-se el públic.

S’apaguen els llums, comença la música, i ens endinsem en un món de conte. Ens retrobem amb la Ventafocs, la Caputxeta vermella, en Jan i les seves mongetes, la jove Rapunzel..., aquesta vegada units en una mateixa història que tindrà, com a fil conductor, l’embruix que el forner ha de destruir i, com a escenari principal, el bosc, un bosc espès, on els protagonistes aconseguiran tot allò que desitgen, però on patiran les conseqüències dels seus actes, maduraran, i lluitaran plegats.

A la primera part ens enganxa la música, molt divertida, i el ritme frenètic que segueix l’obra. A la segona, més calmada, quedem sorpresos, captivats, pel que succeeix a l’escenari. Els contes com mai ens els havien explicat: què passa després del “van ser feliços i van menjar anissos”. Tornem al món adult de la mà d’aquests personatges, que van descobrint que la realitat no és com la somniaven i que tot desig té un preu.

El públic aplaudeix entusiasmat, alguns fins i tot taral·legen el tema principal. Enganxa. La gent comença a marxar, és tard. N’hi ha, però, que es queden a veure sortir els actors. És el cas, sobretot, dels membres del club de fans de la Gisela, la Ventafocs, que amb molta paciència els saluda un a un i, com cada nit, xerra amb ells una estona. La resta anem desfilant, amb les cançons del gran Sondheim sonant encara al cap, i divertits pel que acabem de veure.

Refugi

Del 15 de març al 6 d’abril, al vestíbul de la línia 2 de metro, a la Plaça Universitat, es pot assistir a l’exposició Refugi. Quan el refugi és el subsòl. Es tracta de la commemoració dels 70 anys dels bombardeigs a Barcelona, que van tenir lloc el 16, 17 i 18 de març de 1938, i d’un homenatge a les víctimes.

A la primera part de la visita es recrea una estació de metro de l’any 38 on, a través de vídeos, es mostra com es va organitzar la població barcelonina durant la guerra i com, sense cap ajuda, va construir els refugis soterrats que, juntament amb les estacions de metro, tan l’ajudarien.

A la segona part es planteja una reflexió sobre el que ha suposat la “guerra total” al llarg d’aquests 70 anys. Ara, l’estació representada és del present i, en ella, s’hi poden veure diferents fotografies i audiovisuals que mostren bombardeigs a poblacions arreu del món, així com l’evolució de Barcelona al llarg d’aquest temps.

Per saber més sobre l’exposició i les activitats paral·leles, així com veure vídeos i mapes interactius dels refugis, podeu anar a la web oficial.

Anthony Minghella

Anthony Minghella, un dels directors amb la carrera més prometedora dels últims temps, ha mort a l’edat de 54 anys.

Potser, només pel nom, hi haurà gent a qui li costarà reconèixer-lo, però de ben segur que tothom s’ubica si cito aquests títols: El Talento de Mr. Ripley, Cold Mountain o El Paciente Inglés. Impossibles d’oblidar. D’una manera o altra, són pel·lícules importants en el cinema modern.

No són les úniques que va filmar, però sí les més conegudes. La seva filmografia va ser breu, però plena d’èxits. L’última que va rodar: Breaking and Entering, on tornava a comptar amb Jude Law i Juliette Binoche. Les seves pel·lícules, tot i que de temàtica molt diferent, tenien un estil propi, una marca de la casa, segurament en la posada en escena, en les imatges i en la fotografia.

Us deixo amb imatges de El Paciente Inglés, la seva pel·lícula més emblemàtica, i amb la que va guanyar més premis, entre ells l’Óscar a millor director.

Cultura?

Jo defenso aquestes creacions al carrer. D’acord, no són originals, ni fan Les Rambles ni Barcelona úniques – són moda a moltes capitals europees -, però, al cap i a la fi, són art, art al carrer, i s’ha de respectar. Tenen el seu origen, es diu, en estudiants d’art i teatre, els quals sortien al carrer per fer proves i assajar davant el públic. Però també podria ser simplement que la possibilitat de guanyar uns diners atragués a aquests creadors tan especials. Sigui quina sigui la raó, no es pot negar l’alt nivell i el grau de complexitat de moltes de les estàtues que decoren aquest carrer.

S’ha de reconèixer, també, la bona convivència que hi ha entre els diferents artistes i el públic, tot i que aquesta, en els últims temps, s’ha vist afectada per l’intrusisme d’un determinat col·lectiu que, a més, ha fet baixar-ne el nivell de qualitat.

Molts d’aquests artistes s’hi dediquen en exclusivitat. Tenen com a mínim dues creacions, una per a l’estiu i una per a l’hivern, i un catàleg amb fotografies que mostren a productores i responsables d’espectacles, que els contracten per a inauguracions i actes de tota mena.

Polítics atrapats, un seguiment de la nit electoral a través de l’humor i la paròdia

Ni Mòniques Terribas, ni gràfiques, ni estadistes. Si el que es volia era seguir els resultats de les eleccions generals d’una manera original i diferent, calia assistir al Centre Parroquial de Sarrià. Allà, al més pur estil Polònia, una troupe de personatges del món de la política es preparaven per seguir una nit electoral plena de sobresalts: Polítics atrapats.

Una paròdia molt actual del món de la política en la que, a través del programa especial que oferien les estrelles mediàtiques dels informatius, Júlia Mateu i Ramon Gaspatxo, els partits catalans anaven intervenint en connexions i entrevistes. José Patilla, del PSC; Inés Sánchez de Fraga, del PP; Josefina Pujolassos, de CIU; Pere Terralliure, d’ERC; i Maria Pedra, ICV, s’anaven alternant per acabar de fer campanya, protagonitzar debats, i fer balanç dels resultats electorals.

De guió n’hi havia bastant poc, més aviat una estructura general predisposada, que anava evolucionant en funció de les notícies reals que apareixien. Però aquí precisament requeia la gràcia. L’espectador va assistir a un seguiment exhaustiu de l’escrutini de vots, i va poder admirar la gran capacitat d’improvisació dels joves actors de la funció.

Els artífexs d’aquest original espectacle són dues joves companyies amateurs, Els Pirates Teatre i 5inc Teatre, la majoria dels integrants de les quals curses estudis a l’Institut del Teatre. És el segon any que ofereixen una actuació d’aquestes característiques i, tenint en compte la bona acollida que van tenir, de ben segur que repetiran.

Curtmetratgistes en acció

El curtmetratge, a Espanya, sembla sentenciat a un segon pla que, tenint en compte els bons resultats a l’estranger (dues nominacions a l’Oscar, un premi a Sundance, un premi del Cinema Europeu...), no es mereix ni de bon tros. Els seus realitzadors semblen ser-ne molt conscients, i no estan disposats a resignar-se. L’incident amb l’Acadèmia de Cinema Espanyol els va fer reaccionar. Van ser exclosos de la gala televisada de lliurament dels Goya, però es van organitzar, van crear una plataforma, Indignados.org, van reunir 4.000 firmes i van aconseguir que els acadèmics es fessin enrere.

Ara no s’aturen. En el marc del Festival Solidari del Cinema Espanyol de Càceres, han organitzat una trobada per analitzar els problemes del sector. Són conscients que per fer-se escoltar han d’anar tots a una, estar organitzats, i en aquesta primera trobada ja han fixat les bases per crear una coordinadora amb comissions específiques que representi, defensi i fomenti els curts espanyols. Exigeixen que el curtmetratge sigui considerat un format en si mateix per convertir-se en una indústria paral·lela a la dels llargmetratges, i denuncien les dificultats que es troben en producció, finançament i distribució, i el poc recolzament que reben de les televisions públiques.

Afirmen que, si el curtmetratge té tan poc seguiment per part del públic, és degut a que, aquest, pràcticament no sap que existeix. Fora de festivals i concursos, el realitzadors d’aquestes petites pel·lícules no tenen l’oportunitat de mostrar i vendre el seu producte. Són poques les televisions que aposten per ells en les seves programacions (el programa de TVE, Versión Española, que cada any convoca un concurs, i el de BTV Filmets, en són dos exemples, però en tots dos casos els emeten passada la mitja nit), i tampoc abunden els cinemes que, com els Verdi, els cedeixen un espai a les seves cartelleres.

Veurem si poc a poc es fan escoltar i aconsegueixen millorar la seva situació. Tots ens en beneficiaríem, el nivell dels curtmetratges espanyols és altíssim.

Us deixo amb el curt català amb més èxit internacional del cinema espanyol, i un exemple que prova que cal fomentar els curts: La ruta natural, d’Àlex Pastor, guanyador del Festival de Sundance de 2006. Disfruteu-lo.

Barcelona Cultura, toma 1

Doncs aquí­ estic. No m'hauria imaginat mai que jo, un paquet total en temes d'informàtica, seria capaç d'obrir un blog. Ja veurem si me'n surto.

De moment us el presento. Amb Barcelona Cultura pretenc parlar d'aquells esdeveniments culturals, sobre tot els que tenen a veure amb cinema i teatre, però sense deixar de banda altres com exposicions, concerts, o activitats concretes, que em criden l'atenció. L'objectiu és que, aquells que ho llegeixin, comparteixin o no el meu punt devista, opinin i hi diguin la seva. L'ideal seria crear una mena d'espai de debat on tots puguem opinar sobre cultura, i fins i tot on es proposin temes a tractar. Un espai obert a tothom.

Així què? Us hi animeu?


Claqueta i... Acció!