L’última proposta de La Fura dels Baus és una dura crítica al poder, a la imposició de les idees, i al terror com a mitjà per aconseguir els objectius. I la presenten de la millor manera que saben, implicant al públic, fent-lo partícip de l’espectacle.
Teòricament l’espectador ve disposat a veure una obra de teatre clàssica russa, Boris Godunov, un tirà que aconsegueix el poder per mitjà de l’assassinat i condemna el seu poble al terror i a la misèria. Un cop han transcorregut uns pocs minuts des de l’inici de la funció, un grup de persones encaputxades i armades interrompen la funció a trets i segresten el teatre. Comença la vertader espectacle.
Entre 10 i 20 terroristes s’apoderen de l’escenari. Hi situen dues bombes, alguns fins i tot es col·loquen cinturons d’explosius per si cal immolar-se, i es passegen pels passadissos de platea apuntant amb metralletes a tothom. Reivindiquen la sortida de tropes del seu país ocupat. La Sala Gran del TNC ha estat presa.
A partir d’aquest moment l’espectador és un testimoni directe de tot el que succeeix al teatre. Per mitjà de recursos d’àudio i vídeo, veu què passa tant dins de la sala com fora, als passadissos, als lavabos, al carrer. El govern realitza una reunió d’urgència i els ministres no se saben posar d’acord. N’hi ha que són partidaris de la intervenció, encara que suposi un risc per la vida dels segrestats, altres no s’atreveixen a donar el pas pel que significaria. Però ningú vol cedir en cap punt de les reivindicacions.
Mentrestant, al teatre les hores passen, hi ha discussions entre els segrestadors, intents de deserció, principis de negociacions que no arriben enlloc i fins i tot una execució. S’hi poden distingir matisos entre els personatges. Des de l’amant de la violència, que només pensa en poder apretar el gallet d’una vegada, fins el que veu en l’acció una manera de venjar la mort de familiars en una guerra injusta, passant pel més conciliador, que només mira d’acabar ràpid.
Àlex Ollé i David Plana ens mostren, així, la seva reflexió personal sobre els fets que van tenir lloc a un teatre de Rússia, sobre el paper dels governs en aquests casos i les polítiques exteriors intervencionistes, amb enviaments de tropes a tants països estrangers.
Ho fan sense especificar de quin país venen els segrestadors, ni de quina guerra es tracta, ni d’on és el teatre ocupat. Tampoc presenten el cas com un duel entre bons i dolents: ni és tan horrible que demanin la desocupació del seu territori ni són legítims els mitjans amb què ho fan. Van més enllà, és la denúncia de que una situació de violència comporta una resposta violenta i que, al final, sempre ho paguen innocents, ja siguin els pagesos pobres o el públic d’un teatre.
Els autors volen que la reflexió arribi al públic i, per tal de no despistar-los amb la por i l’emoció, no arriben mai fins al final. No toquen a ningú dels assistents, tots són actors, i es permeten el luxe de fer incisos en els que, novament, es representen trossos de Boris Godunov, per tal de donar temps suficient a l’espectador per distanciar-se i poder veure els fets amb ull crític, sense prendre partit.
Potser per això l’obra decep una mica, perquè un compra l’entrada atret per la morbositat del perill, de l’experimentació, i la Fura no arriba mai gaire lluny. De totes maneres, és una obra molt interessant, pel que diu i com ho diu. De túnels del terror ja n’hi ha als parcs d’atraccions, i el que busquen l’Àlex Ollé i el David Plana és anar més enllà del pur entreteniment.
Teòricament l’espectador ve disposat a veure una obra de teatre clàssica russa, Boris Godunov, un tirà que aconsegueix el poder per mitjà de l’assassinat i condemna el seu poble al terror i a la misèria. Un cop han transcorregut uns pocs minuts des de l’inici de la funció, un grup de persones encaputxades i armades interrompen la funció a trets i segresten el teatre. Comença la vertader espectacle.
Entre 10 i 20 terroristes s’apoderen de l’escenari. Hi situen dues bombes, alguns fins i tot es col·loquen cinturons d’explosius per si cal immolar-se, i es passegen pels passadissos de platea apuntant amb metralletes a tothom. Reivindiquen la sortida de tropes del seu país ocupat. La Sala Gran del TNC ha estat presa.
A partir d’aquest moment l’espectador és un testimoni directe de tot el que succeeix al teatre. Per mitjà de recursos d’àudio i vídeo, veu què passa tant dins de la sala com fora, als passadissos, als lavabos, al carrer. El govern realitza una reunió d’urgència i els ministres no se saben posar d’acord. N’hi ha que són partidaris de la intervenció, encara que suposi un risc per la vida dels segrestats, altres no s’atreveixen a donar el pas pel que significaria. Però ningú vol cedir en cap punt de les reivindicacions.
Mentrestant, al teatre les hores passen, hi ha discussions entre els segrestadors, intents de deserció, principis de negociacions que no arriben enlloc i fins i tot una execució. S’hi poden distingir matisos entre els personatges. Des de l’amant de la violència, que només pensa en poder apretar el gallet d’una vegada, fins el que veu en l’acció una manera de venjar la mort de familiars en una guerra injusta, passant pel més conciliador, que només mira d’acabar ràpid.
Àlex Ollé i David Plana ens mostren, així, la seva reflexió personal sobre els fets que van tenir lloc a un teatre de Rússia, sobre el paper dels governs en aquests casos i les polítiques exteriors intervencionistes, amb enviaments de tropes a tants països estrangers.
Ho fan sense especificar de quin país venen els segrestadors, ni de quina guerra es tracta, ni d’on és el teatre ocupat. Tampoc presenten el cas com un duel entre bons i dolents: ni és tan horrible que demanin la desocupació del seu territori ni són legítims els mitjans amb què ho fan. Van més enllà, és la denúncia de que una situació de violència comporta una resposta violenta i que, al final, sempre ho paguen innocents, ja siguin els pagesos pobres o el públic d’un teatre.
Els autors volen que la reflexió arribi al públic i, per tal de no despistar-los amb la por i l’emoció, no arriben mai fins al final. No toquen a ningú dels assistents, tots són actors, i es permeten el luxe de fer incisos en els que, novament, es representen trossos de Boris Godunov, per tal de donar temps suficient a l’espectador per distanciar-se i poder veure els fets amb ull crític, sense prendre partit.
Potser per això l’obra decep una mica, perquè un compra l’entrada atret per la morbositat del perill, de l’experimentació, i la Fura no arriba mai gaire lluny. De totes maneres, és una obra molt interessant, pel que diu i com ho diu. De túnels del terror ja n’hi ha als parcs d’atraccions, i el que busquen l’Àlex Ollé i el David Plana és anar més enllà del pur entreteniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada