El dilluns, Esteve Riambau, reconegut crític de cinema, actualment redactor de l'Avui, i professor d’Introducció a la Teoria i Tècnica Cinematogràfiques de la carrera d'audiovisuals de l'Autònoma, ens va presentar el documental estrenat al 2005, realitzat juntament amb Elisabet Cabeza, periodista i també professora de la UAB, La doble vida del Faquir.
Es tracta d'un document únic, un punt de vista inèdit però real, de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. És la història de com, en plena guerra, un director aficionat va rodar una pel·lícula amb els nens d'un orfenat de Sant Julià de Vilatorta.
A través d'aquesta història, es mostra com, un grup de burgesos, va sobreviure durant molt de temps al bàndol republicà i com, uns nens pobres, enviats per les seves mares viudes a l'orfenat, van passar aquella època jugant i disfrutant fora d'aquella realitat de guerra i desgràcia.
La pel·lícula original, perfectament conservada durant tots aquests anys serveix de fil conductor. Se’n van intercalant fragments a les entrevistes i declaracions dels que la van protagonitzar, els quals, també, narren com van arribar al l'orfenat i com era la vida allà.
És un documental atípic - "jo no sé ni si el podem catalogar de documental", va declarar Riambau al col·loqui de després-, que barreja realitat i ficció. Tot és cert, la història, les entrevistes, les localitzacions..., però Cabeza i Riambau hi incorporen una pinzellada d'invenció màgica, que serveix per obrir i tancar el documental. Així, la història comença com un professor – fictici, interpretat pel desaparegut director Joaquim Jordà -, presenta la pel·lícula de l’orfenat a uns nens de la mateixa edat, i acaba amb ell disfressat de faquir fent màgia.
Es tracta d'un document únic, un punt de vista inèdit però real, de la Guerra Civil espanyola a Catalunya. És la història de com, en plena guerra, un director aficionat va rodar una pel·lícula amb els nens d'un orfenat de Sant Julià de Vilatorta.
A través d'aquesta història, es mostra com, un grup de burgesos, va sobreviure durant molt de temps al bàndol republicà i com, uns nens pobres, enviats per les seves mares viudes a l'orfenat, van passar aquella època jugant i disfrutant fora d'aquella realitat de guerra i desgràcia.
La pel·lícula original, perfectament conservada durant tots aquests anys serveix de fil conductor. Se’n van intercalant fragments a les entrevistes i declaracions dels que la van protagonitzar, els quals, també, narren com van arribar al l'orfenat i com era la vida allà.
És un documental atípic - "jo no sé ni si el podem catalogar de documental", va declarar Riambau al col·loqui de després-, que barreja realitat i ficció. Tot és cert, la història, les entrevistes, les localitzacions..., però Cabeza i Riambau hi incorporen una pinzellada d'invenció màgica, que serveix per obrir i tancar el documental. Així, la història comença com un professor – fictici, interpretat pel desaparegut director Joaquim Jordà -, presenta la pel·lícula de l’orfenat a uns nens de la mateixa edat, i acaba amb ell disfressat de faquir fent màgia.
Un documental molt interessant i emotiu, amb uns grans narradors amb gran memòria, entranyables, sobretot la marquesa, i que val la pena conèixer perquè, tot i que es tracta d’una anècdota en la vida d’uns quants, forma part de la història de tots.
1 comentari:
ep maca, cada dia ho vec més profesional això, mola mola, fa dies que no parlem, aviam si ho fem aviat, petons!
Publica un comentari a l'entrada