Fèlix de Azúa, al seu article publicat a El País el 10 de maig, es queixava sobre que la política s’ha estès fins al punt d’arribar a la cultura. És l’Estat, al final, qui decideix sobre què és cultura i què no, i sempre sota una doble premissa: de portes enfora es tracta de la defensa d’allò nacional, d’allò que pertany a la identitat d’un mateix i del país, i que és excepcional; de portes endins, la cultura és negoci, i l’Estat ofereix o cuida aquelles empreses que obriran les portes del mercat a la cultura. Per tant, acaba convertint la cultura en mercaderia, cosa que, de cara a la galeria, condemna efusivament.
Així doncs, assegura que les excepcions culturals protegides per l’administració troben de seguida la xarxa empresarial adequada per lluitar per la reivindicació cultural basada en el dret a la identitat, algunes fins i tot abans que existeixi la demanda real. A més, quan aquesta mercaderia passa a convertir-se en un negoci, perd tot el seu valor cultural i d’excepció per convertir-se en un simple producte en el que només compten els números.
Des del meu punt de vista, aquesta “política cultural” és perillosa. Ja em sembla bé que el govern, sigui del país que sigui, faci de la cultura un negoci mentre això serveixi per mantenir-la i defensar-la com a element identitari i cultural que és. No sóc massa partidària de la filosofia de “els objectius justifiquen els mitjans”, però trobo que en aquest cas tots hi sortim guanyant. D’una banda ens assegurem que la cultura es mantingui en bon estat, que creixi i es doni a conèixer i, per altra banda, els que ajuden a fer-ho possible en treuen algun profit.
El problema ve quan l’Estat ignora la part de cultura que, tot i que també compleix els requisits d’excepció cultural i identitaria com la resta, no és negoci per no aportar beneficis. Aquí és on hi ha el perill de fer-la malbé, de destruir-la. El que no pot ser és que els beneficis pesin més que la defensa cultural. L’Estat no ha d’oblidar quin és el paper que realment li toca jugar, i vetllar per tota la cultura d’una manera o altra.
Així doncs, assegura que les excepcions culturals protegides per l’administració troben de seguida la xarxa empresarial adequada per lluitar per la reivindicació cultural basada en el dret a la identitat, algunes fins i tot abans que existeixi la demanda real. A més, quan aquesta mercaderia passa a convertir-se en un negoci, perd tot el seu valor cultural i d’excepció per convertir-se en un simple producte en el que només compten els números.
Des del meu punt de vista, aquesta “política cultural” és perillosa. Ja em sembla bé que el govern, sigui del país que sigui, faci de la cultura un negoci mentre això serveixi per mantenir-la i defensar-la com a element identitari i cultural que és. No sóc massa partidària de la filosofia de “els objectius justifiquen els mitjans”, però trobo que en aquest cas tots hi sortim guanyant. D’una banda ens assegurem que la cultura es mantingui en bon estat, que creixi i es doni a conèixer i, per altra banda, els que ajuden a fer-ho possible en treuen algun profit.
El problema ve quan l’Estat ignora la part de cultura que, tot i que també compleix els requisits d’excepció cultural i identitaria com la resta, no és negoci per no aportar beneficis. Aquí és on hi ha el perill de fer-la malbé, de destruir-la. El que no pot ser és que els beneficis pesin més que la defensa cultural. L’Estat no ha d’oblidar quin és el paper que realment li toca jugar, i vetllar per tota la cultura d’una manera o altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada