Crònica d'una nit de conte

El teatre Victòria s’alça al bell mig del paral·lel, envoltat d’una gran quantitat de bars i restaurants. No passa desapercebut, el delaten uns grans llums blancs i un cartell vermell, amb un llop dibuixat al costat d’unes lletres blanques on s’hi llegeix “Boscos Endins”. La gran porta d’entrada, en altres ocasions transparent, s’ha convertit en un cartell immens on, quasi a escala real, hi ha representats tots els personatges, els quals pràcticament impedeixen veure l’interior, talment com si la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la resta de la toupe sortissin a donar-nos una benvinguda de conte.

El vestíbul és enorme. Les dues pantalles laterals mostren imatges dels assaigs, així com petits fragments d’altres obres de la companyia i, a través d’uns altaveus, podem gaudir de les seves cançons més emblemàtiques. No posen la banda sonora de l’espectacle que hem vingut a veure, la reserven pel directe.

Quan queden cinc minuts per l’inici, hi ha tan poca gent, que els acomodadors s’afanyen a agrupar el públic i fer-lo passar cap endavant. De la meitat de la platea cap enrera queda tot desert. El mateix deu haver passat a l’amfiteatre. No és ni molt menys el que s’espera d’un musical d’aquestes característiques, ni d’una companyia del prestigi de Dagoll Dagom. Al teatre musical i en català, encara li costar guanyar-se el públic.

S’apaguen els llums, comença la música, i ens endinsem en un món de conte. Ens retrobem amb la Ventafocs, la Caputxeta vermella, en Jan i les seves mongetes, la jove Rapunzel..., aquesta vegada units en una mateixa història que tindrà, com a fil conductor, l’embruix que el forner ha de destruir i, com a escenari principal, el bosc, un bosc espès, on els protagonistes aconseguiran tot allò que desitgen, però on patiran les conseqüències dels seus actes, maduraran, i lluitaran plegats.

A la primera part ens enganxa la música, molt divertida, i el ritme frenètic que segueix l’obra. A la segona, més calmada, quedem sorpresos, captivats, pel que succeeix a l’escenari. Els contes com mai ens els havien explicat: què passa després del “van ser feliços i van menjar anissos”. Tornem al món adult de la mà d’aquests personatges, que van descobrint que la realitat no és com la somniaven i que tot desig té un preu.

El públic aplaudeix entusiasmat, alguns fins i tot taral·legen el tema principal. Enganxa. La gent comença a marxar, és tard. N’hi ha, però, que es queden a veure sortir els actors. És el cas, sobretot, dels membres del club de fans de la Gisela, la Ventafocs, que amb molta paciència els saluda un a un i, com cada nit, xerra amb ells una estona. La resta anem desfilant, amb les cançons del gran Sondheim sonant encara al cap, i divertits pel que acabem de veure.