Àlex Rigola

Aquest Barceloní de 39 anys, llicenciat en direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, és l’actual director del Teatre Lliure, i un dels referents més importants en el teatre contemporani, tant català, com internacional.

Tot i que encara li queda molt per recórrer, Àlex Rigola ha arribat a fites que molts, a la seva edat, ni imaginarien. Des dels seus inicis s’ha caracteritzat per la innovació teatral, i per una clara aposta pel teatre contemporani i la revisió de clàssics, objectius que ha fet ben palesos al llarg de l’etapa al capdavant del Teatre Lliure.

Destaquen, en els seus inicis, muntatges com El procés, de Franz Kafka, que es va estrenar el 1997 al Sitges Teatre Internacional (SIT), muntatge realitzat amb la seva antiga companyia, Kronos; i Les troianes, d’Eurípides, presentat al mateix festival, i que no va recollir massa bones crítiques. Però lluny d’enfonsar la seva carrera, aviat aconsegueix un nou èxit: va ser amb La màquina d’aigua, de David Mamet, i Un cop baix, de Richard Dresser, les dues estrenades també als SIT 1999 i 2000, i presentades després a la Sala Beckett.

Tres grans èxits seguits li acaben d’obrir les portes a la primera línia del teatre català: la tragèdia de Shakespeare Titus Andrònic, estrenada al Festival Grec del 2000 i que, després de guanyar uns quants premis, passa a la cartellera del Teatre Lliure de Gràcia; Suzuki I i II, que munta per inaugurar la sala Fabià Puigserver a Montjuïc; i Les variacions Goldberg, de Georges Tabori, estrenada a la sala gran del Teatre Nacional.

Al 18 de març de 2003 és nomenat director del Teatre Lliure, en substitució de la junta de Josep Muntanyès, amb qui havia col·laborat diverses vegades durant el mandat d’aquest. A partir d’aquest moment comença una de les etapes d’or de l’espai Lliure, que pocs anys abans havia canviat d’ubicació, passant del barri de gràcia a la Ciutat del Teatre, a Montjuïc, al costat del Mercat de les Flors i l’Institut del Teatre. Gràcies a les seves gestions i els seus muntatges (mínim un per temporada), acaba de donar renom al Lliure i, de retruc, fa créixer el seu.

Es manté la bona relació entre els dos teatres públics de Barcelona que en beneficia el nivell cultural. El Teatre Nacional programa grans clàssics, mentre que el Lliure, seguint la línia del seu director, es decanta per un teatre contemporani i experimental, fent revisió d’obres importants, però també obrint portes als nous autors i creadors.

Rigola segueix trobant temps per dirigir, i algunes de les seves obres tindran un gran ressò, nacional i internacional. Amb la seguretat que la seva vinculació amb el Teatre li aporta, s’endinsa molt més en l’experimentació. Li agrada trencar esquemes i barrejar mitjans. Revolucionarà l’escenografia, inventant nous espais dins l’escenari, i ja no prescindirà de la utilització d’audiovisuals i música en directe per trencar el ritme i mantenir l’atenció de l’espectador, talment com un Bertold Brecht del segle XXI.

Precisament serà el muntatge d’una de les obres d’aquest autor, entre altres, la que el portarà definitivament al reconeixement internacional, aconseguint el Young Directors Award. Es tracta de Santa Joana dels Escorxadors, en la que trasllada la crítica al capitalisme dels anys d’entreguerres a la societat actual.

Una altra característica d’aquest singular dramaturg, és la seva predilecció per Shakespeare. Durant el temps que porta dirigint el Lliure s’han fet uns quants muntatges de les seves obres, dos sota la seva supervisió: Ricard 3r, en la que situa l’acció en un bar de mala mort dels Estats Units, i European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), on l’escenari es converteix en una casa de tres pisos, amb diferents habitacions, i l’espectador es converteix en un voyeur. Veu com discuteixen, com s’estafen, però també com mengen, com dormen, com es dutxen...

L’última obra ha estat una de les més sonades: l’adaptació de la novel·la de l’escriptor xilè Eduardo Bolaño, 2666, amb Pere Arquillué, Chantal Aimeé, Joan Carreras, Cristina Brondo, Julio Manrique i un llarg etcètera. La companyia del Lliure. Més de mil pàgines resumides en cinc actes d’una hora de durada cada un. Una Ciudad Juárez convertida en Santa Teresa, una reflexió sobre la desaparició i la mort de dones a Mèxic. Va aconseguir un gran èxit al Grec 2007, i ara ha iniciat una gira internacional que culminarà a Amèrica Llatina.

És precisament arran de l’esforç que ha suposat la preparació i dedicació d’aquest últim projecte, que ha decidit que, quan torni, es prendrà un any de descans. També ha assegurat que deixarà la direcció del teatre, a qui seguirà estretament vinculat, quan finalitzi el seu mandat, perquè considera que el seu cicle ha acabat, i és necessari el renovament per mantenir l’alt nivell en què ara es troba.

El que no farà serà abandonar la dramatúrgia i, d'aquí un any, de ben segur que el tornarem a tenir amb una proposta totalment sorprenent que ens deixarà captivats.