Es tracta de l’última obra de Benet i Jornet, estrenada a la Sala Beckett, amb direcció de Xavier Albertí i protagonitzada per dos dels millors actors catalans de l’actualitat: Pere Arquillué i Pep Cruz. Dos personatges al saló d’una casa, que enraonen, aparentment, de forma distesa i de temes intranscendents.
Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.
A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.
Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.
Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.
Soterrani és una obra que sorprèn, tant pel seu contingut, violent, mostrant la part fosca de l’ésser humà, el plaer pel dolor dels altres, tan poc comú en un autor que, en els últims temps, s’havia endolcit massa; com pel seu tractament, fred, distant, amb uns personatges que sembla que parlin del temps, accentuat per l’actuació continguda dels dos actors, quasi recitant el text, com si es tractés d’una lectura, en la que, tot i el que s’arriben a dir, el to de veu no puja en cap moment.
A l’escenari, un sofà, una cadira, i una paret amb una porta, res més. Els actors pràcticament es mantenen estàtics, drets l’un davant de l’altre, canviant d’ubicació en moments molt concrets i arribant a seure en alguna ocasió. El ritme es manté lent i fred fins i tot al punt àlgid, com si les confidències que es fan l’un a l’altre no tinguessin la més mínima importància.
Aquesta fredor de què, volgudament, tant Benet i Jornet com Albertí es valen per presentar una de les facetes més horroroses de l’ésser humà, el cinisme, la indiferència i el plaer davant el patiment, és precisament el que fa fallar l’obra. Costa mantenir l’atenció amb tanta monotonia, i el text no és tan dur ni potent, i menys recitat d’aquella manera – ho és més el que t’arribes a imaginar que el que els dos homes diuen – com per atrapar durant hora i mitja l’espectador.
Així doncs, l’originalitat amb què l’autor pretenia fer d’un tema tan recorrent una obra diferent, és la que, al final, fa derivar al muntatge a una anècdota poc més que curiosa, sense transcendència. I és una llàstima, perquè compta amb dos grans actors que, ben dirigits, haurien pogut donar molt de sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada