27 de març, Dia Internacional del Teatre

El dijous passat va ser el Dia Internacional del Teatre. Arreu del món s’organitzaven actes i activitats commemoratives, i es llegia un manifest escrit per Robert Lepage.

Un dels actes el va organitzar la Fundació Romea. Van inaugurar una exposició de 30 vestits utilitzats en diferents espectacles de la casa, I els actors també es vesteixen al Romea. Carles Canut, Mingo Ràfols, Boris Ruiz (a la foto) i Josep Maria Pou, van ser els encarregats, en un dia tan especial, de guiar als curiosos pels secrets del vestuari de les obres que han marcat el Romea.

A les 13.30h, un cop enllestit el recorregut, es va convidar als assistents a una copa de cava i, acte seguit, es va prosseguir a la lectura del manifest, aquest any a càrrec de l’actriu Emma Vilarasau, a la plaça de Canonge Colom. Els assistents, rosa en mà simbolitzant el recolzament al teatre, van escoltar amb gran atenció la faula de Lepage:

Hi ha nombroses hipòtesis al voltant dels orígens del teatre, però de totes la que més em crida l’atenció és una que pren la forma d’una faula:

Una nit, en temps immemorials, un grup d’homes estaven reunits en un pedregar per escalfar-se entorn un foc i contar-se històries. De sobte, un d’ells va tenir la idea d’aixecar-se i utilitzar la seva ombra per il·lustrar el seu relat. Ajudant-se de la llum de les flames, va fer aparèixer sobre les parets personatges més grans que els de la realitat. Els altres, enlluernats, van reconèixer de seguida el fort i el feble, l’opressor i l’oprimit, el déu i el mortal.

Avui dia, la llum dels projectors ha substituït aquella foguera inicial i la maquinaria d’escena, les parets de la pedrera. I amb tot el respecte cap a alguns puristes, aquesta faula ens recorda que la tecnologia és a l’origen mateix del teatre i que no ha de ser percebuda com una amenaça, sinó com un element d’unió.

La supervivència de l’art teatral depèn de la seva capacitat per reinventar-se integrant noves eines i nous llenguatges. Si no, com podria el teatre continuar sent el testimoni dels grans reptesdel seu temps i promoure l’harmonia entre els pobles, si ell mateix no donés mostres d’apertura? Com podria jactar-se d’oferir solucions als problemes d’intolerància, d’exclusió i racisme, si, en la seva pròpia pràctica, es negués a tot mestissatge i a tota integració?

Per representar el món en tota la seva complexitat, l’artista ha de proposar formes i idees noves i confiar en la intel·ligència de l’espectador capaç de distingir la silueta de la humanitat dintre d’aquest perpetu joc d’ombra i llum.

És veritat que de tant jugar amb foc, l'home corre el risc de cremar-se, però té també l'oportunitat d'enlluernar i d'il·luminar.

L’acte es va concloure amb un aperitiu a l’interior del bar del Teatre Romea.

PD: Perdoneu la qualitat de les fotografies, la màquina i els meus coneixements fotogràfics no donen per més.

Suplement cultural

La majoria de suplements culturals a les edicions digitals són complements. Inclouen quatre notícies del dia, unes quantes fotografies, enllaços a vídeos i altres links, i poca cosa més. No tenen ni pàgina pròpia i, tenint en compte que el terme “cultura” és molt ampli, el percentatge d’informació que aporten no és ni molt menys proporcional als aconteixements destacables del dia.

Però no tots són així, n’hi ha un parell, entre ells El Cultural, que li dediquen a la cultura pràcticament una web pròpia, amb informacions molt específiques sobre cinema, teatre, música, llibres, exposicions i ciència. Inclou notícies del dia, llista de llibres més venuts per gèneres, estrenes de cinema i de teatre, crítiques de totes les especialitats, vídeos, i una llarga llista d’entrevistes, així com també links a blogs i a galeries d’art. L’únic problema, potser, és que és centralista, i que la majoria d’activitats que destaquen a l’agenda es fan a Madrid.

En definitiva, una bona pàgina per poder estar ben informats i al dia, de tot el relatiu a la cultura.

Crònica d'una nit de conte

El teatre Victòria s’alça al bell mig del paral·lel, envoltat d’una gran quantitat de bars i restaurants. No passa desapercebut, el delaten uns grans llums blancs i un cartell vermell, amb un llop dibuixat al costat d’unes lletres blanques on s’hi llegeix “Boscos Endins”. La gran porta d’entrada, en altres ocasions transparent, s’ha convertit en un cartell immens on, quasi a escala real, hi ha representats tots els personatges, els quals pràcticament impedeixen veure l’interior, talment com si la Caputxeta Vermella, la Ventafocs i la resta de la toupe sortissin a donar-nos una benvinguda de conte.

El vestíbul és enorme. Les dues pantalles laterals mostren imatges dels assaigs, així com petits fragments d’altres obres de la companyia i, a través d’uns altaveus, podem gaudir de les seves cançons més emblemàtiques. No posen la banda sonora de l’espectacle que hem vingut a veure, la reserven pel directe.

Quan queden cinc minuts per l’inici, hi ha tan poca gent, que els acomodadors s’afanyen a agrupar el públic i fer-lo passar cap endavant. De la meitat de la platea cap enrera queda tot desert. El mateix deu haver passat a l’amfiteatre. No és ni molt menys el que s’espera d’un musical d’aquestes característiques, ni d’una companyia del prestigi de Dagoll Dagom. Al teatre musical i en català, encara li costar guanyar-se el públic.

S’apaguen els llums, comença la música, i ens endinsem en un món de conte. Ens retrobem amb la Ventafocs, la Caputxeta vermella, en Jan i les seves mongetes, la jove Rapunzel..., aquesta vegada units en una mateixa història que tindrà, com a fil conductor, l’embruix que el forner ha de destruir i, com a escenari principal, el bosc, un bosc espès, on els protagonistes aconseguiran tot allò que desitgen, però on patiran les conseqüències dels seus actes, maduraran, i lluitaran plegats.

A la primera part ens enganxa la música, molt divertida, i el ritme frenètic que segueix l’obra. A la segona, més calmada, quedem sorpresos, captivats, pel que succeeix a l’escenari. Els contes com mai ens els havien explicat: què passa després del “van ser feliços i van menjar anissos”. Tornem al món adult de la mà d’aquests personatges, que van descobrint que la realitat no és com la somniaven i que tot desig té un preu.

El públic aplaudeix entusiasmat, alguns fins i tot taral·legen el tema principal. Enganxa. La gent comença a marxar, és tard. N’hi ha, però, que es queden a veure sortir els actors. És el cas, sobretot, dels membres del club de fans de la Gisela, la Ventafocs, que amb molta paciència els saluda un a un i, com cada nit, xerra amb ells una estona. La resta anem desfilant, amb les cançons del gran Sondheim sonant encara al cap, i divertits pel que acabem de veure.

Refugi

Del 15 de març al 6 d’abril, al vestíbul de la línia 2 de metro, a la Plaça Universitat, es pot assistir a l’exposició Refugi. Quan el refugi és el subsòl. Es tracta de la commemoració dels 70 anys dels bombardeigs a Barcelona, que van tenir lloc el 16, 17 i 18 de març de 1938, i d’un homenatge a les víctimes.

A la primera part de la visita es recrea una estació de metro de l’any 38 on, a través de vídeos, es mostra com es va organitzar la població barcelonina durant la guerra i com, sense cap ajuda, va construir els refugis soterrats que, juntament amb les estacions de metro, tan l’ajudarien.

A la segona part es planteja una reflexió sobre el que ha suposat la “guerra total” al llarg d’aquests 70 anys. Ara, l’estació representada és del present i, en ella, s’hi poden veure diferents fotografies i audiovisuals que mostren bombardeigs a poblacions arreu del món, així com l’evolució de Barcelona al llarg d’aquest temps.

Per saber més sobre l’exposició i les activitats paral·leles, així com veure vídeos i mapes interactius dels refugis, podeu anar a la web oficial.

Anthony Minghella

Anthony Minghella, un dels directors amb la carrera més prometedora dels últims temps, ha mort a l’edat de 54 anys.

Potser, només pel nom, hi haurà gent a qui li costarà reconèixer-lo, però de ben segur que tothom s’ubica si cito aquests títols: El Talento de Mr. Ripley, Cold Mountain o El Paciente Inglés. Impossibles d’oblidar. D’una manera o altra, són pel·lícules importants en el cinema modern.

No són les úniques que va filmar, però sí les més conegudes. La seva filmografia va ser breu, però plena d’èxits. L’última que va rodar: Breaking and Entering, on tornava a comptar amb Jude Law i Juliette Binoche. Les seves pel·lícules, tot i que de temàtica molt diferent, tenien un estil propi, una marca de la casa, segurament en la posada en escena, en les imatges i en la fotografia.

Us deixo amb imatges de El Paciente Inglés, la seva pel·lícula més emblemàtica, i amb la que va guanyar més premis, entre ells l’Óscar a millor director.

Cultura?

Jo defenso aquestes creacions al carrer. D’acord, no són originals, ni fan Les Rambles ni Barcelona úniques – són moda a moltes capitals europees -, però, al cap i a la fi, són art, art al carrer, i s’ha de respectar. Tenen el seu origen, es diu, en estudiants d’art i teatre, els quals sortien al carrer per fer proves i assajar davant el públic. Però també podria ser simplement que la possibilitat de guanyar uns diners atragués a aquests creadors tan especials. Sigui quina sigui la raó, no es pot negar l’alt nivell i el grau de complexitat de moltes de les estàtues que decoren aquest carrer.

S’ha de reconèixer, també, la bona convivència que hi ha entre els diferents artistes i el públic, tot i que aquesta, en els últims temps, s’ha vist afectada per l’intrusisme d’un determinat col·lectiu que, a més, ha fet baixar-ne el nivell de qualitat.

Molts d’aquests artistes s’hi dediquen en exclusivitat. Tenen com a mínim dues creacions, una per a l’estiu i una per a l’hivern, i un catàleg amb fotografies que mostren a productores i responsables d’espectacles, que els contracten per a inauguracions i actes de tota mena.

Polítics atrapats, un seguiment de la nit electoral a través de l’humor i la paròdia

Ni Mòniques Terribas, ni gràfiques, ni estadistes. Si el que es volia era seguir els resultats de les eleccions generals d’una manera original i diferent, calia assistir al Centre Parroquial de Sarrià. Allà, al més pur estil Polònia, una troupe de personatges del món de la política es preparaven per seguir una nit electoral plena de sobresalts: Polítics atrapats.

Una paròdia molt actual del món de la política en la que, a través del programa especial que oferien les estrelles mediàtiques dels informatius, Júlia Mateu i Ramon Gaspatxo, els partits catalans anaven intervenint en connexions i entrevistes. José Patilla, del PSC; Inés Sánchez de Fraga, del PP; Josefina Pujolassos, de CIU; Pere Terralliure, d’ERC; i Maria Pedra, ICV, s’anaven alternant per acabar de fer campanya, protagonitzar debats, i fer balanç dels resultats electorals.

De guió n’hi havia bastant poc, més aviat una estructura general predisposada, que anava evolucionant en funció de les notícies reals que apareixien. Però aquí precisament requeia la gràcia. L’espectador va assistir a un seguiment exhaustiu de l’escrutini de vots, i va poder admirar la gran capacitat d’improvisació dels joves actors de la funció.

Els artífexs d’aquest original espectacle són dues joves companyies amateurs, Els Pirates Teatre i 5inc Teatre, la majoria dels integrants de les quals curses estudis a l’Institut del Teatre. És el segon any que ofereixen una actuació d’aquestes característiques i, tenint en compte la bona acollida que van tenir, de ben segur que repetiran.

Curtmetratgistes en acció

El curtmetratge, a Espanya, sembla sentenciat a un segon pla que, tenint en compte els bons resultats a l’estranger (dues nominacions a l’Oscar, un premi a Sundance, un premi del Cinema Europeu...), no es mereix ni de bon tros. Els seus realitzadors semblen ser-ne molt conscients, i no estan disposats a resignar-se. L’incident amb l’Acadèmia de Cinema Espanyol els va fer reaccionar. Van ser exclosos de la gala televisada de lliurament dels Goya, però es van organitzar, van crear una plataforma, Indignados.org, van reunir 4.000 firmes i van aconseguir que els acadèmics es fessin enrere.

Ara no s’aturen. En el marc del Festival Solidari del Cinema Espanyol de Càceres, han organitzat una trobada per analitzar els problemes del sector. Són conscients que per fer-se escoltar han d’anar tots a una, estar organitzats, i en aquesta primera trobada ja han fixat les bases per crear una coordinadora amb comissions específiques que representi, defensi i fomenti els curts espanyols. Exigeixen que el curtmetratge sigui considerat un format en si mateix per convertir-se en una indústria paral·lela a la dels llargmetratges, i denuncien les dificultats que es troben en producció, finançament i distribució, i el poc recolzament que reben de les televisions públiques.

Afirmen que, si el curtmetratge té tan poc seguiment per part del públic, és degut a que, aquest, pràcticament no sap que existeix. Fora de festivals i concursos, el realitzadors d’aquestes petites pel·lícules no tenen l’oportunitat de mostrar i vendre el seu producte. Són poques les televisions que aposten per ells en les seves programacions (el programa de TVE, Versión Española, que cada any convoca un concurs, i el de BTV Filmets, en són dos exemples, però en tots dos casos els emeten passada la mitja nit), i tampoc abunden els cinemes que, com els Verdi, els cedeixen un espai a les seves cartelleres.

Veurem si poc a poc es fan escoltar i aconsegueixen millorar la seva situació. Tots ens en beneficiaríem, el nivell dels curtmetratges espanyols és altíssim.

Us deixo amb el curt català amb més èxit internacional del cinema espanyol, i un exemple que prova que cal fomentar els curts: La ruta natural, d’Àlex Pastor, guanyador del Festival de Sundance de 2006. Disfruteu-lo.